DOLOMITES!!! 12 a 18 de Juliol.

12-07-2010

Tan sols sona el despertador, em llevo, i em vesteixo.
No menjo res, i ja estic preparat per sortir a córrer Be avui toca caminar, doncs farem una pujada per màxima pendent, i no vull passar de 130 pulsacions, que sinó... apreto tots els dies.
Avui tranquil.
Sortim un cop les motxilles estan plenes de beguda, i menjar per fer un mòs a dalt el Cim del Tonnale.
Tardem uns 50-60 minuts en pujar els 800m que ens separen del punt més alt d'aquell llom verd.
La tornada, la fem per un inesperat corriol-et que trobem i que ens ajuda i facilita molt la baixada.
Uns estiraments, i una estona de relaxació al sol, ens fan venir gana.
Esmorzem al solet, amb la nostra taula i les nostres cadires... uf que malament que ho passem...
Tornem a engegar el cotxe, i posem rumb a Madonna di Campiglio, però abans d'arribar-hi, passem per una vall, on s'hi fa rafting!! i jo que he portat el kayak!!!
Preguntem en una empresa si puc baixar amb els seus raftings. Afirmatiu, SI!!
Perfecte.
Com encara queden dues hores per la baixada, decidim anar a fer un "test2, al camp d'eslàlom que hi ha 3kms més avall. Fa un any i mig que no remo al riu...
Faig tres baixades... i no tinc massa clar que el meu nivell sigui suficient. Aquest any i mig que porto sense remar, es nota, i molt!!
Em diuen que el tram més dolent be després del camp d'eslàlom
El vaig a veure, i ràpidament, m'adono, que el millor és no arriscar a fer una baixada... segurament, amb un companys al costat, que em marquessin les linees, em seria més fàcil, però tot sol...
Així que tornem al local on havíem anat a demanar per baixar amb ells, i els dic que no baixaré.
Un dels guies, és chilè, i es diu Rodrigo. Ens dona un tríptic d'una empresa que te a Pucon, i ens recomana anar-hi per fer kayak.
Uf!! que més voldria jo...
Prosseguim el viatge, i parlant, parlant amb en Marc, decidim passar d'anar a Madonna di Campiglio, i anar directament a Canazei.
Ens queda una setmana, i tampoc tenim ganes d'anar a munt i avall, preferim instal·lar-nos a un lloc, i disfrutar-lo més.
El viatge es fa llarg, i arribem a última hora del dia a Canazei.

13-07-2010

Ens llevem i com no ens queda pa, anem a fer un tomb, per comprar-ne un xic.
Trobem la oficina d'informació oberta, així que hi parem. Demanem mapes, i informació sobre locals amb WIFI.
A més agafem informació sobre una carrera que fan el cap de setmana. La Dolomiteskyrace!! i el Campionat del Mon de Km Vertical.
Després d'esmorzar, anem a: fer compres (Arnau) i conectar-se a Internet (Marc).
En un principi, no em vull inscriure a la cursa, però en Marc, diu que li és igual.
Pensem en el que tenim ganes de fer aquests dies, i al final, veiem que quadra inscriure'ns a les curses. L'únic problema, és el certificat metge.
En Marc no té llicència, i jo, penso que al estar federat, i amb el certificat del Raid de França que vaig córrer ara fa 15 dies, o amb el de l'UltraTrail del Mont Blanc, ja faré.
Així que m'inscric a les dues curses via Internet
A la tarda, fem un intent a una ferrada que acaba passat per aigua.


Intent a la Ferrada al Pitz Boel.

Ens plou i decidim tornar.
Però com ens costa estar quiets... , sortim a fer un "entrenillo", i acabem fent unes sèries, i una pujada al Piz Boe de 3151m i amb un dia i un sol fantàstics!! el meu personal trainner, m'ho ha permès!
Tornem a la "caseta" on ens dutxem, i preparem el sopar.
Just abans de posar la pasta dins l'olla, em truca en Miquel, preguntant on parem.
Ens hem anat enviat sms, per quedar per escalar, però al final, no ha quadrat.
Amb en Miquel, havíem escalat molt fa anys.
Ara roda per aquí amb la Maria, la seva parella.
Quedem perquè passin pel Passo Pordoi, que és on som, i s'apuntin al sopar.
Els esperem a fora de l'auto-caravana, abrigats amb els plomes i els sacs sobre les cames, tot llegint els nostres llibres.






Difrents fotos del Passo Pordoi i la posta de sol.

La nit ens passa volant mentre expliquem les aventures de cada un dels grups.
Al final ens posem a dormir a les 00:15.

14-07-2010

Com ningú te pressa, ens llevem tard.





Passo Pordoi a 1º hora i sense gent!!!
Després d'esmorzar, i amb la pressió dels cotxes que volen envair el nostre solitari pàrquing... , marxem.
Els uns a la Marmolada (Maria i Miquel) i els altres a fer la Sella Volta en bici de carretera.
Com és dimecres i el divendres si tot va be, em toca el Km vertical, el meu "entrenador" i jo, decidim que avui intenti no forçar massa. Però em deixa fer els 60-70kms i els 4 ports que hi ha a la Sella Volta.
Menys mal, perquè la volta al grup del Sella, és preciosa!!
Aconsegueixo no forçar, tot i que al primer port, apreto una mica per poder deixar de sentir la respiració forçada d'en Marc, que m'incomoda... ell no es vol separar de mi.. i jo que no vull sentir la seva respiració tant forçada. Li faig uns quants "atacs" però ell... erre, que erre... allà enganxat..
així que després de fer uns quants canvis de ritme, li dic que passi. Així em quedo al darrera, més tranquil.
El Passo di Sella, ens deixa ben embadalits!




Brutal!! no?

Molt Guapo...., Molt Guapo!!! no parem de repetir.
Els següents colls, no ens deixaran indiferents, tots tenen alguna cosa... la que sigui..., però tenen alguna cosa que fa et quedis aturat un moment dient...: "Això és molt Guapo!!!"
Al arribar al poble de Corvara, fem un mos.
Jo avui m'ho he agafat de "tranquis". Li faig saber a en Marc, i tot i que ell diu portar barretes, suficients per tots dos, jo li faig saber que lo de les barretes... és per uns altres dies.
Jo vull menjar, beure, i no tan sols posar-me alguna cosa a la boca.
Parem al supermercat, i compro una "ciabata", formatge, plàtans i un iogurt per cada un.
Un cop acabat el àpat, en posem en marxa.
Fem un primer coll suau, i després ens queda pujar al Passo Pordoi, des de Arabba.
Resulta que des d'aquesta població, es fa una crono fins dalt del Passo Pordoi.
Trobem una tela explicativa amb el desnivell, els kms, i els records tant femení, com masculí...
Ja sabeu com acaba, no...
Doncs, no!!!
Comencem a pujar, i en Marc ja comença a esbufegar.
Així que jo li dic: "Passa,passa!!"
I ell com un boig cap a munt.
Jo em distrec fent fotos i vídeos.


Pitz Boël des de Arabba.

Arribo com una mitja hora més tard.
Ell m'explica que ha pujat a fondo, i que no ha millorat el temps de la noia...
Baixem cap a la auto-caravana, i ens anem a instal·lar.
Decidim anar a prop del Llac Fedaia.


Presa del llac de Fedaia. Hi vam tenir la tarda ben distreta. Hi debieb fer una comparativa de motos, pq sino, no s'esten la de vegades que van passar un grup de motos per sobre la presa, amb un cotxe al davant, i un noi amb una camara que sortia del sostre solar.

Quina bona decisió!!
Un lloc preciós.
La llàstima és, que ens fan fora del llac, quan volíem prendre un bany.
Però jo ja m'hi havia tirat, i per tant ja en surto més o menys "net".
Carreguem l'auto-carvana d'aigua, fent viatges amb les garrafes d'aigua (uns 3 viatges doncs no tenim aigües netes), i ens posem a fer un pica-pica d'olives i formatge. Evidentment, amb unes cerveses!!! Faltaria més!!!
En acabar l'aperitiu, el sopar.
Passem una bona estona amb les nostres cadires de "Rei", els peus sobre una tanca, els plumes, els BUFF's i els sacs sobre les cames..., que fa fred!
Cap a les 23h, jo em retiro a dormir.

15-07-2010

Ens passem el matí pels voltants del llac, fins que decidim que ja hi ha massa gent.
Llavors, decidim baixar a Canazei. A partir d'avui, els de la organització, donaven una entrada per les auto-caravanes No sabem on, però segurament al càmping, o a algun pàrquing prop del centre del poble.
Ens truquem amb la Fernanda, i quedem per fer-nos trucades perdudes com a senyal del moment de conexió per l'skype, que així xerrem de "graça" com diuen a Brasil.
Així que després d'arribar, em poso a buscar Internet
El bar de l'altre dia no tenen més tiquets...
Comença la odissea per trobar un lloc per conectar-nos.
Al final amb una mica de retard, ho aconsegueixo.
Parlo amb la Fê per l'Skype!! avui la puc veure!!!
Aaaahhhh!!!! que be!! uf quines ganes de ser a casa amb ella.
Esta.. Preciosa!
Quan acabo, m'he fulminat gairebé dues hores de conexió.
Després és el moment de mirar el mail.
No han acceptat la meva inscripció!!!, doncs diuen que el meu certificat, no és vàlid.
Escric un mail al meu "pobre" amic i doctor Eduard, demanant-li un certificat urgent.
A la tarda, després d'un matí de conexions, anem al local de les inscripcions.
Quan els dic qui soc, ja tothom està al cas de mi!!
Quina cosa.... sense voler-ho i sense saber-ho, ja soc famós!!
Per dues raons:
-El meu cognom, que confon... Julià, però sinó ho pronuncies amb l'accent on toca...
-Que el meu certificat no és vàlid.
Em deixen fer una ullada al mail, i per sort, l'Eduard, ja ha enviat el nou certificat!!
GRACIES, EDU!!!! que no Deu.
Ara però, en cara queda un nou problema.
I no, no és decidir si soc home o noia, no!!
És el meu ingrés, i és que diuen no els ha arribat cap comprovant.
Em torno a conectar, i els ensenyo que ja esta fet.
Cap problema. Sort que la Paula, la noia amb la que m'escrivia, estava allà, i parlava a més d'anglès, una mica de castellà, perquè el meu italià...
Amb la inscripció, hi venen de regal, unes sabatilles. Me les emprovo, i perfecte!! ara ja tinc dues sabatilles per córrer noves.
Justament, quan ja marxàvem, ens trobem a part de la selecció "la Roja", que arriba.
Venen uns 17!!
Entre ells uns quants catalans, que fa temps que no veig. Com l'Agustí Roc, en Jessed i la Mireia Mirò. I la que em posa al dia de tot, la Nuria Dominguez. Antiga companya de raids.
Quan sortim, anem a fer un tomb, i busquem el lloc on deixar l'auto-caravana
Després ja ens queda tan sols anar al briefing.
Al sortir del briefing, anem a sopar.
Jo estic amb unes ganes de menjar carn!!! Carn!!! Carn!!!
Així que a buscar un lloc on en donin.
BUAHH!!! Boníssima.
Veiem el "show" dels rescatadors de la zona. Amb helicòpter i tot.
Resulta que el qui era el president del club que organitza les curses, era rescatador, i va morir aquest hivern passat en un servei per un sobre allau.
Aquesta edició de la cursa, està dedicada a la seva memòria.
Un cop acabada la cerimònia de presentació de la cursa del Km vertical, anem a dormir.

16-07-2010

El matí comença... esmorzant!!
Com us pensàveu??
Esmorzo el de sempre. Tant si hi ha cursa com sinó!!
Cereals amb papilla i beguda de soja, i a més unes llesques de pa amb formatge fresc i melmelada.
Heu provat la de "castagnes"??
Doncs millor que no ho feu! Una recomanació. Sino sereu un més al grup dels enganxats.
Faig una mica de feina a l'ordinador, i em preparo per la cursa.
En Marc, s'ha llevat com jo. Be una mica més tard, i més adormit..
Ell ha decidit, fer el seu km vertical. Ho farà fora de cursa, i així pujara a veure l'arribada i a fer fotos. A més d'animar al seu germà! Esclar!! sinó....
Sortim tots dos de l'auto-carvana a les 9h15' perquè jo vull deixar una motxilla amb roba de recanvi a l'organització perquè me la pugi a dalt, on acabem.
Al final però, li deixo a en Marc, perquè ho faci. Així jo em quedo una estona més a l'auto-caravana relaxant-me, i centrant-me.
30' abans de la sortida, surto, i escalfo mentre vaig al lloc de la sortida.
La cursa comença puntual.
Els que corren en alguna selecció, davant de tots els "village people".
El Km Vertical de Canazei, és aquest any, Campionat del Mon de l'especialitat.
Pujo a tot el que puc.
La distància, es de 2km i 50m. Això fa que el pendent, sigui de 45º de mitjana, amb unes pendents màximes bastant bèsties.
La gent puja amb pals, jo com no tenia previst fer la cursa, doncs no! Això si! De quatre grapes i vaig una estona!!


Arnau pujada km vertical.

Els primers ho fan amb 33', jo amb 43'!! quins cracks!! quedo el 43. Em guanyen varies noies (4), i quedo just davant de la Mireia Mirò. Que fortes estan aquestes!!
A pocs metres d'arribar a dalt, sento els crits d'en Marc, però no el veig. Tinc tant a prop del terra del nas, que no veig més enllà de 3 o 4 metres davant meu.
A dalt, i un cop agafat una mica d'aire, tot son salutacions amb els catalans, amb en Marc i algun que altre estranger (be estranger em refereixo a no català!)


Vistes des de l'arribada del Km vertical, Roca Neira.

Baixem i arribem just a temps per agafar l'últim telefèric que no cal pagar. Ens hi trobem els catalans, i alguns membres de la selecció "española" (hi ha bastants catalans entre ells). Des de que no deixen competir la selecció Catalana com a tal, els nostres corredors han hagut de canviar de "bàndol".
Nosaltres, després de xerrar, anem a l'auto-carvana, i dinem.
Just quan m'adormia, ve un policia de Canazei, i em fot una "bulla" per estar aparcats al pàrquing, on resulta l'endemà s'hi ha de fer el mercat. El cap de 30'' torna disculpant-se perquè ha vist que no som italians.
Però tot i així decidim deixar el lloc, i canviar de vistes.
Passem a veure l'entrega de premis, i la fem petar una mica més amb els catalans.
A l'Agustí feia molt temps que no el veia.
Diu que amb el petit, li ha canviat la vida... doncs físicament esta la mar de be!! (va fer 4º i va ser adelantat a l'últim metre).
Després em vaig a conectar, per parlar amb la Fernanda.
En Marc s'ha animat al veure avui la cursa, i el fet de que puguis aconseguir unes sabates de córrer amb la inscripció, l'ha animat a provar sort, i intentarà inscriure's a la Dolomiteskyrace.
Sopem i anem a dormir, pensant que demà toca descans.

17-07-2010

Em llevo d'hora, i esmorzo.
En Marc, te el costum, de llevar-se uns minuts més tard que jo.
No se si deu ser pel soroll que faig amb els plàstics dels cereals i la papilla...? o .. segur que és el soroll!!
Mentre esmorzem, ja veig a venir el dia de tranquil·litat....
Com no em be de gust estar tot el dia sense fer, res, li pregunto que vol fer?
Així que acabem decidint, d'anar a fer una ferrada.
Ferrada de la Fincee. És a tocar del llac de Fedaia, on vam estar ara fa uns 3 dies.
Tornem a pujar al llac, sempre m'arrepenteixo de no fer aquesta pujada amb la bici... es veu dura i bonica.


Com podeu veure, la recompensa al arribar a dalt del coll de Fedaia, val la pena. Per això hi vam tornar...

Anem tot xino-xano, i jo poso molta paciència de no passar a ningú. Per tal de distreure'm, em dedico a fer un reportatge de la ferrada amb la meva càmara de vídeo.
Quan portem la meitat de la ferrada, ens adonem, que potser a aquest ritme, no acabarem a l'hora pretesa, i per tant no ens donarà temps de fer la inscripció de'n Marc i anar a comprar les meves botes a la botiga de la fàbrica de la Sportiva.
Així que decidim tirar avall, tot i no haver acabat la ferrada.
Sabia decisió.
No tenim problemes per fer la inscripció, i tot gràcies al meu amic, i doctor, Eduard!!!
Li haig de fer un monument!!!
En acabat de recollir les sabatilles d'en marc, dinem, i sortim cap a Ziano Fiemme, que és on hi ha la botiga. Hi ha 30' de camí, que aprofitarem per tirar les aigües "grises" (brutes de rentar plats i nosaltres) i el WC que ja "canta".
Sortim de la botiga firats tots dos.
En Marc amb unes sabatilles que ha trobat barates, i jo amb les botes i un paravents lleuger.
Tornem a Canazei, i ens separem.
Jo a conectar-me per poder parlar amb la Fê, que se'n va a Menorca a treballar, i no la veure en 15 dies més, i a trucar a la família per dir-los que tot està be.
Quedem per veure la presentació de la cursa, però abans no acabi la son, ja ens fa retirar.
Anem a dormir a les 23h.

18-07-2010

Dia de la cursa.
BUUUUAAAAAAAAHHHHHHHHH!!!!!
Ja s'ha acabat!!!
Ens ho hem passat "pepa"!!!
Tots dos hem acabat encantats amb la cursa, l'ambient, com ens hem trobat físicament i moralment, el recorregut que pel temps s'ha hagut d'escurçar, i sobretot..... la BAIXADA!!!!
AAAAAHHHH!!!!!
Quin disfrutar baixar tant a fondo!!!
Amb un terreny com aquest!!!
Ara mateix tornaria a pujar per repetir-ho!!!

Com podeu veure la cursa va anar molt be, cada un al seu nivell, amb el seu temps i el seu resultat, però amb vivències semblants.
Competitivitat a tope, ganes i bon humor....
PERFECTE!!
La cursa acaba amb l'abraçada a l'arribada dels dos germans, contents, d'haver corregut "junts" i d'haver-ho passat d'allò més be!
Que més es pot demanar?


La bullofa al peu d'en Marc, va ser la única cosa "negativa"...

Després de dinar i reposar un xic, comencem el viatge de tornada cap a Girona.

El viatge serà llarg, però ho seguirem passant be conduint i somiant en projectes i viatges nous.

DOLOMITES!!! 6 a 11 de Juliol.

Com començar...
Sempre em resulta difícil començar a escriure... trobar alguna manera diferent de dir les coses..., que sigui original... se m'acaben les idees.
Però com vull escriure sobre aquestes noves vacances al Nord d'Itàlia, no queda més remei que començar, sigui quina sigui la manera.

Les meves vacances, estaven planejades per marxar uns 40 dies al Canadà. Això va quedar anul·lat, i ho vaig canviar per marxar uns dies als alps, la primera quinzena, i a Menorca com l'any passat ,la segona quinzena, per fer la volta a l'illa en kayak amb la Fernanda.
Per un mal entès amb la Fernanda no vam lligar el marxar a treballar junts, així que després que en Jordi amb qui pensava marxar als alps em va dir que no podia per feina, vaig quedar-me amb un bon grapat de dies lliures, i sense saber que fer.
Per sort, el meu germà petit, en Marc, un bon dia em va deixar anar que tenia vacances i no sabia que fer.
Així ,doncs, va ser com se'm va ocórrer de fer aquest viatget per la zona de les Dolomites italianes, amb ell.

Els dies ens van quadrar mes o menys, i al final, el dia 6 posàvem rumb a Itàlia
El dia 6, fins no vam aconseguir marxar de Catalunya, va ser un estres de trucades pendents per temes de feina, i demés. Per primera vegada, deixar el nostre estimat país, ens era un alliberament.
El dia 6, va ser de cotxe. Be, d'auto-caravana
Per sort, en tenim una entre els germans, i la veritat, és un luxe.
Aquest dia, però va acabar un xic del rebés per mi.
En el control de duanes que ens van fer al sortir de França, i entrar a Itàlia, al obrir la porta de l'acomapanyant, se'm va caure la camara de fotos que havia deixat als típics espais que hi ha a la porta. Ja em va semblar sentir algun soroll... ja!, però al ser fosc, i no veure res al terra, ... doncs no hi vaig caure.
Quan uns 40minuts després vam para per dormir, i vaig veure que no hi era... em va agafar " un no se que!!"
Vam decidir de tornar al lloc dels fets, per si els agents de la aduana, encara hi eren,o per si la càmara havia quedat prou "amagada" i encara ningú l'havia recollida.
Al arribar a lloc, gran decepció!! NO HI ERA!!!
De fet que calia esperar...
Ens vam quedar a dormir allà mateix, ja era tard, i no volíem conduir més cap dels dos.

7-07-2010

Ens vam llevar sobre les 7 del dia 7 del mes 7, i després d'un bon esmorzar, ens vam posar en marxa.
Al final, vam decidir, anar cap a Bormio, que segons en Marc, és a prop de Livigno.
I que hi te a veure això? Pensareu...
Doncs que segons les informacions que te en Marc, Livigno, és un poble tipus Andorra o sigui sense aranzels. I com teníem pensat passar per Bormio, per fer alguns portets en bici, doncs ja aprofitem, i passem a fer una visita a Livigno, i si és baratet em compraré una càmara de fotos... (quina ràbia!!)
Com ahir per anar a "buscar" la càmara de fotos, vam recular, perdem tot el matí per arribar prop del llac d'Iseo. El primer punt on deixem l'autopista, i on les muntanyes comencen a ser més altes.
Com jo ja estava una mica fart de cotxe, ja portava estona mirant el mapa i buscant opcions per fer alguna cosa d'esport aquell dia.
La opció al final va passar per una volta en bici d'uns 70kms, que puja un port anomenat Passo de la Pressolana, que ens permetia fer 1000m de desnivell positius, i que ens va portar 1h30 de pujada, amb uns 4 quilòmetres finals... dignes de fer aixecar-nos de la bici, per no poder ni pedalar.
Al final unes 3h de bici, que a mi personalment, no m'han deixat indiferent, tant per lo bonic com per l'esforç.
El dia acaba amb una bona dutxa d'aigua freda, un xic més de conducció, un "rabitallament" (com diuen els francesos) d'aigua, i un no puc conduir més, a les 22h30'.
Així va ser com vam deixar pel dia següent, arribar a Bormio!! i esbrinar on és el: Mortirolo!!

08-07-2010

De bon matí, i tot i les meves sospites de que el Mortirolo, era allà mateix, vam anar fins a Bormio.
Tot i que pensàbem fer el recorregut amb poc temps, ens hi vam estar una bona estona. Les carreteres que ens marcaven com a nacionals, i que pensàbem serien ràpides, eren ben estretes, i amb molt més transit del suposat.
Al final però cap al migdia érem a Bormio.
Ens havíem enviat uns SMS amb la Lourdes i l'Enric, i ells deien que avui farien l'Alp d'Uez, i vindrien a dormir a Bormio, Per demà anar fins a Livigno.
Nosaltres, però volíem anar a comprar i posar gasoil a Livigno, que no te aranzels, i per tant en algunes coses és més barat.
Com en Marc tenia un xic de mal al psoas, vaig decidir canviar la bici per la cursa a peu. Vam anar a donar un tomb pel poble amb les bicis, i vam comprar uns mapes de la zona.
Vam decidir de que jo correria fins el Passo di Foscagno, i d'allí ja tots dos aniríem fins a Livigno.
El meu recorregut a peu, va allargar-se un xic per culpa d'un error d'orientació, que em va costar.. una mitja hora, i un desengany... però per contra, em va donar una alegria i molts records.
Sense saber-ho, i sense voler-ho, vaig anar a passar per un dels molt corriols que vam fer amb l'Enric quan vam córrer la Transalp,ara ja fa 3 estius. Va ser realment sorprenent, quan em vaig adonar, de que per allí ja hi havia passat! Mira que n'hi ha de camins!!!
Quan vaig arribar al coll on en Marc m'esperava, ben content, i ben relaxat, doncs portava dues hores i mitja allí, llegint, i cuinant, jo em trobava en estat de fet pols "plus".
Suposo que deuria ser la deshidratació, juntament amb l'alçada, i el cansament acumulat... El recorregut però, va ser molt bonic, i alguns dels llocs pels que vaig passar, em van semblar dignes d'una foto amb aquella càmara, que ara "encara" no tenia....
Un cop dinats, descansats i reposats, amb estiraments inclosos, vam baixar a Livigno.
On vam tenir temps de donar un tomb, i comprar les 4 coses que necessitàvem, a més de posar gasoil.
Omplir el diposit, que ja us dic que era ben buit, 55 euros!!! quan a França, ens havia costat 94!!! Jo no en volia marxar d'allí...
Cap al tard, vam buscar un càmping, on poder buidar els nostres dipòsits (de l'auto-caravana), i carregar amb electricitat, els diferents aparells.

Fins aquí no hi ha fotos, pq.... no tenia encara la càmara!!!


Camping Livigno.

Vam anar al que jo havia estat amb l'Enric i en Basili quan la Transalp, i vam tenir la sort de trobar-nos-hi, una gent italiana molt agradable, que ens va fer saber on podíem fer kayak!!
Que be!! que be!!! ara ja es qüestió que m'hi atrebeixí!!
En acabar el sopar, que tan sols vaig fer jo! Vam escriure'ns amb els companys nargonins, i vam quedar pel dia següent, ja que el Giro femení arribava a Livigno, i una amiga de la Lourdes, hi corria

09-07-2010

Ens llevem amb calma, i esmorzem al càmping sota un bonic sol.
De veritat: un plaer!
Després d'esmorzar, pugem la auto-caravana fins al coll de L'Eira, i d'allí sortim direcció Bormio.
Ens hem de trobar amb els nargonins.
Avui anirem a dinar a Livigno, i esperarem per veure el Giro femení, doncs hi ha la Marta Vilajosana, i la Ariadna Tudel, que el corren. La Marta és una bon amiga de la Lourdes.
Sap greu veure totes aquestes noies esforçant-se tant, i tant poc public i seguiment.
A l'etapa d'avui, s'ha escapat una noia americana, i al final ha aconseguit "la Maglia Rosa" per tant sols 9 segons d'avantatge, i quan tant sols falten 2 etapes per disputar-se.
Un cop acabada l'etapa, saludem a les amigues, la Marta i l'Ariadna, i ens en tornem cap a Bormio uns, i cap al coll els altres.
Tot i la tentadora proposta de fer un altre port, jo decideixo descansar, i anar a passar una bona estona al prat on estava en Marc ahir.


En Marc relaxat... com ahir!!


Això ja relaxa, oi?


Passo di Foscagno

Aquell verdet, aquell pla, les vistes de les muntanyes, els llacs.... llàstima dels cotxes i de la música del restaurant, que al final cansa.
Però la veritat es que s'hi està de "muerte".
Hi passem la tarda. Hi mengem, hi estirem, i fem exercici (de braços, que ja he dit que les cames les tenia ben cansadetes...) perfecte!!
Cap al tard, baixem a Bormio, i anem al pàrquing on estan instal·lats la Lourdes i l'Enric.
Sopem a "casa" seva, i la fem petar una bona estona, fins les 24h! Es nota que demà no hi ha pressa.

10-07-2010

Ens llevem tardet..., i després d'un esmorzar amb tranquil·litat, ens equipem, i comencem a pedalar.
Entre bromes i rialles, ens apropem al centre del poble de Bormio.
A partir de llavors, ja les coses canvien...
Comencem a xerrar menys, i els cronòmetres es posen a 0.
Comencem a enfilar cap al Passo di Stelvio, de 2758m i on avui acaba el Giro Donna.
Son 21 kms que pugen... i estan a vessar de gent, entre cotxes, motos (que van a tota pastilla!!) i bicicletes.
A més demà hi ha el premio Mapei, que es una cronoescalada que s'organitza des de Bormio al Passo di Stelvio. Es pot fer a peu, en rolers, i evidentment en bici.
El més curiós, és que a cada una de les paelles del port, hi ha un pòster de tots els corredors de Mapei, i les curses que havien guanyat. Així que estàs ben distret, si vols... i sinó... doncs també, perquè esbufegues, et concentres i prou!!
En arribar a dalt, ens hi acompanya el so d'un acordió, i l'olor de les salsitxes de la parada del costat.


Marc i Arnau amb la típica placa.


Lourdes i Enric, arribada al Passo Stelvio. Quin equipàs!!


Baixem un parell de corbes, i esperem a que arribin les noies del Giro. Avui es juguen el Giro, ja que demà, fan 110kms al circuit de Monza i voltants (segons vaig entendre que ens deia la Ariadna Tudel).


On anem, Catalunya sempre i és present.


El fotògraf... que volia sortir...


Animem com si ens hi anés el coll!!!
Ho passem be, amb tot l'espectacle, cridant i dient bagenades.


Aquest no feia el Giro Donna...

Un cop acabada la etapa i gairebé a mig ploure, comencem a baixar.
Anem parant per fer fotos.
La baixada la fem arraconant-nos als vorals de la carretera. Les motos ens passen ben a prop i força rapides, estan com bojos aquests romans (italians) com deia l'Asterix!!
Arribem a baix sense mullar-nos, i això que hauria apostat, i fort que ens mollaríem si, o si!!
Ara toca dinar,
Merescut per alguns, i no tant per d'altres... (l'Enric, diu que tan sols hem fet 1h30 avui).
En acabar el dinar i les neteges pertinents, anem al centre del poble, a comprar pa i a fer un gelat.
El sopar se'l fa cada parella, però sopem a casa de la Lourdes i l'Enric.
En acabar, xerradeta i cap al llit.
Riem bastant amb el president del TU PEDALA!!!

11-07-2010

Avui ens llevem més d'hora.
Per evitar trobar tantes motos, i per tal de poder començar a viatjar d'hora.
Quedem cap a les 8h per sortir i pujar el Passo di Gavia.
Ens sortiran uns 25-26 kms, i pugem fins a 2621m, o sigui uns 1400m de desnivell.
Sortim i encara fa fresqueta. Passem per una zona obaga a primera hora, així que es fa molt agradable.
Els primers 16 kms, els fem més o menys junts, però després, els 13 últims, de Sta. Caterina Valfurma fins al Passo di Gavia, cada un, puja al seu ritme, o al ritme que la pendent el deixa. Com sempre amb tot els pinyons possibles i amb el plat més petit.


Equip de pujada...


Arnau

La vall que ens porta al Passo, és molt bonica. Ja ens n'adonem a la pujada, així que ho ha de ser i molt, perquè ja se sap, que quan puja de debò... tothom mira al terra, i apreta les dents... i no és fins la baixada, que es disfruta més del paisatge i l'escenari que t'envolta.
L'Enric, el primer en arribar a dalt, ens espera al costat d'un llac, a pocs metres de l'arribada al Passo di Gavia, per fer unes boniques fotos. El paisatge és meravellós, i el dia ho acompanya, sol calent!!


El llac...

Anem arribant els més lents, i anem explicant les aventures i desventures de la pujada...
que si aquell tram, que dur...
que si aquell altre per mi el pitjor...
que si no podia moure les bieles ni dret...
que si has vist aquell...
Un cop la respiració de tots, ha baixat el suficient, ens arribem al coll, per fer-nos unes fotos de record amb la placa del Passo di Gavia, com és costum.


Equip al complert dalt del Passo di Gavia.

El coll està a petar!! hi ha un munt de motos!!
És cap de setmana i som a Itàlia!!
Durant la baixada, intento filmar, amb la càmara, però no me'n surto, doncs ahir, em vaig deixar la targeta de memòria a l'ordinador, després de extreure'n les fotos... quin cap el meu!!
Així, fins no recordo que tinc la targeta fora, "faig" vídeos que mai podran ser vistos!!
Al final, però me n'adono, i decideixo posar la targeta de la càmara de fotos a la de vídeo, i així poder fer vídeos de la baixada.


Ultima foto abans de filmar, ja de baixada.

Ens parem molt durant els primers quilòmetres de la baixada, però val la pena.
Després un cop ens envalem... ja no hi ha qui parí les bicis.
Un cop a Bormio, fem el dinar, mengem junts per última vegada , almenys durant aquesta 1º quinzena de Juliol, que no ens hem pas enfadat...
En acabar reposem aigües de les auto-caravanes, i tirem les "aigües" que fan...PUDOR!!!
Ens despedim, i cada uuu comença el seu viatge, uns (Lourdes i Enric) cap Nargóóó, amb parada per fer el Madonne, i els altres (Marc i Arnau) cap a Madonna di Campiglio.
El nostre viatge, se'ns fa llarg. Aquestes carreteres estretes i amb transit, es fan lentes, molt més lentes del que esperem sempre.
Ens parem al Passo di Tonnale, per descansar un xic. Jo veig un "llom" tot verd, i li dic a en Marc que vull pujar-lo. Em queda el dubte di si fer-ho a la tarda o no... ja que pensava que seguiríem el viatge.
Al final, decidíem quedar-nos, i esperar a demà per fer la pujada amb sol, si hi ha sort! Aquella tarda ens plovia.
Decidim fer uns estiraments, i una mica de relaxació abans la pluja ens faci entrar a dins de la "caseta".
Com tinc algunes coses pendents, li dic a en Marc, d'anar a buscar un Internet, i conectar-me.
Gràcies a aquesta decisió de quedar-nos i de conectar-nos, ens trobem davant d'un televisió, veient el partit de la final del Campionat del Mon de Futbol!!! no en teníem ni idea!!!
Així que per pura "xiripa" veiem com "la Roja" guanya el partit, i com els jugadors catalans, treuen una senyera al camp!!!!
AAAAhhhhhhhhhh!!!!! quin gust!!! La victòria de la selecció, m'era igual, però que guanyessin tots els catalans que hi juguen, ja m'està be! I si a més van treure una senyera a passejar pel camp, i la van veure tots els països del món.... doncs millor!!!
Després del partit, i de les conexions, ens en tornem a l'auto-caravanaa, disposats a fer un xic de resupò, i d'anar a dormir d'hora.
Així podrem llevar-nos aviat i fer la pujada.