Evidentment, quan es vol preparar una cursa d'aquesta distancia, cal preparar-se amb molt de temps.
Així que tot i anomenar aquest escrit: "entrenaments per l'UTMB", no hi trobareu res del que us penseu....
Quan vaig decidir anar cap a l'UTMB, ja fa 8 mesos, vaig planificar uns dies amb anterioritat lliures. Per poder fer el viatge amb tranquil·litatat, per poder estar a Chamonix uns dies abans tranquil... (tot i que es molt difícilil quan t'agrada tant fer qualsevol cosa... escalar, aigües braves, córrer,...)
Llavors va ser quan en Kilian, va proposar de fer una cursa "pirata" al Mont Blanc.
I així va ser com vaig intentar canviar alguns dies de feina, per poder anar-hi.
Al final, hi va haver un canvi de plans, i no vaig anar a fer la "cursa pirata", per moltes raons, però la més important, va ser per "culpa" de l'Aiguille Dibona.
Ja fa anys que vam estar a punt d'anar a fer-la, però va fer mal temps...
Qui l'ha vista, te ganes de pujar-hi... sinó té vertigen..., es clar!!
Fa un o dos anys, un company de feina, el nom del qual no vull dir.... la va fer en sol-o/itari.
Des de fa un temps, aquest tipus d'escalada, em va tornant a cridar l'atenció.
Fa anys enrere, abans de començar amb les curses de llarga distancia, escalava i molt, en solitari.
Ara tot i trobar-ho a faltar, se'm fa un xic engorrós tot plegat... no se massa be perquè.
Jo de fet, volia escalar l'Aiguille Dibona, amb la Fernanda, la meva companya, però com entre els dos vam prendre la decisió, de que no era massa adequat, tan sols tenia una opció!
ESCALAR-LA SOL!!
Les ganes eren boges, ja tenia mirada les vies, i les fotos, i .... no podia evitar anar fins a sota la pared, per veure-la.
Evidentment, anar fins allà, i no escalar-la, m'era molt difícil. Però volia veure-la d'aprop com a mínim.
Primera vista de la Dibona... jo no se que dir... però increhible em sembla poc!!!
Així que al final, vaig decidir d'intentar escalar-la en solitari, si podia, i si em venia de gust.
Com tot a la vida, les coses van canviant... i....
Vaig preparar tot el material per escalar-la en solitari i a llargs.
Cordes, arnes, friends, cintes, reunions,...
Al final, un cop a sota, tot va ser diferent....
--------------------------------------------------------
Vaig pujar molt tranquil, juntament amb la Fernanda pel camí que porta al refugi Soreiller. No volia fer cap esforç de més que em pugues afectar amb l'escalada.
Quan més a prop ets, més impressiona.
En arribar al refugi, vaig menjar i beure.
Vaig començar a posar-me la trasteria, i localitzar la via.
Tot estava be... però jo estava molt nerviós....
La veritat, és que no volia escalar-la a llargs, volia fer-la en solitari, amb la corda a l'esquena,... tan sols vàlida per assegurar un pas difícil, o fer els ràpels.
Però no sabia si estava preparat.
En part és un joc de cara o creu....
i .... jo no coneixia ni la roca, ni la via, ni les dificultats reals que em podia trobar, i a més la incertesa de la pluja de la tarda anterior, em deixava més inquiet, i dubitatiu.
Les ganes però eren molt grans.... jo volia, però no sabia si podia...
Al final, una roscada més de cap i un pas endavant, van fer que tot comences.
El plantejament, era anar a treure el cap... veure de prop les coses, les dificultats reals, i llavors decidir com escalaria....
Tenia clar que volia fer-ho en solo (sense utilitzar la corda), però també sabia que volia escalar-la, i disfrutar-ho. Si calia escalaria utilitzant la corda, a llargs.
D'això si en dic està a peu de via!!!
Els nervis estaven a flor de pell, i no volia que em traïssin.
En aquest tipus d'escalada, cal tenir el cap a lloc, en lloc més que allà on hi ha la ma o el peu.
Vaig començar a escalar molt concentrat, fixant-me en tot, controlant o intentant controlar-ho tot.
A partir de que vaig passar la primera reunió, l'escalada, va començar a fluir, les coses i els passos es succeïen, i jo gaudia més i més.
El famós tunel de la Madier. 2º llarg.
Fins que va arribar el primer punt on la via que jo volia fer, la Sud Clàssica, abandonava la Madier.
La Sud Clàssica, és una barreja de varies vies, i cal estar atent a no embolicar-se i posar-se on no toca, i trobar-se amb dificultats més altes de les que haurien de ser.
La meva ressenya de la via. Un bon parell de fotos....
En deixar la Madier, passava a una successió de fissures que em semblaven un xic mullades... i em vaig assegurar be, mirant la ressenya, de que la via les seguis.
Un cop convençut de que era per allí, vaig fer els passos assegurat amb un friend que vaig anar corrent amunt un parell de metres, fins que em vaig tornar a sentir del tot segur i el vaig treure.
Tot va començar a semblar més senzill. Em feia por confiar-me, així que vaig mantenir la concentració al màxim,per tal de no cometre cap error, ni de recorregut, ni de moviment.
En creuar la vira Boell, em vaig trobar un gran munt de gent. Era com si totes les cordades fossin allà. Jo les havia vist molt amunt, just quan anava a començar, i ara resulta que em trobava a la seva alçada...
Això volia dir que ja era molt amunt!!!
Fins aquell moment, no m'havia parat a pensar en l'alçada ni els metres.... ja sabia que feia estona havia passat la primera reunió, i això implicava una alçada suficient com per no cometre cap error.
El cim de l'Aiguille Dibona, vist des de poc abans d'arribar-hi.
La meva concentració en el "PRESENT", en els passos que tenia davant meu, era tal, que no era conscient de res més.
Vaig suposar que la Fernanda hauria marxat del refugi... suposava que no volia veure'm escalar així. (I així va ser)
Vaig arribar a dalt de tot de l'agulla el primer!! no hi havia arribat cap cordada encara... quin plaer!!!
L'Ultima reunió d'una cordada... foto des del cim de la Dibona
Però estava tant concentrat en no cometre cap error, fins arribar al final de les dificultats, que fins no vaig haver fet els rapels, i vaig començar a calçar-me les sabates per baixar corrent, no vaig agafar-me un moment, per pensar el que acabava de fer, i el que havia viscut!!!
Una cordada dalt de la Dibona.
Tot havia estat tant intens, i m'havia mantingut tant concentrat, que no m'havia gairebé adonat que havia arribat a dalt.
Evidentmenttt, vaig tenir temps de mirar el paisatge, i de disfrutar per on escalava, i vaig disfrutar moltíssim de fer-ho tal i com ho vaig fer, però m'havia passat el cim...
Ara ja tot estava molt més asserenat, i m'arrepentia de no haver-me parat un minut més a dalt. Tampoc necessitava molt més, per deixar volar tot el que s'havia acumulat dins meu durant aquelles dues hores en les que havia estat escalant.
La baixada va ser un pim pam pum!!! (que per alguna cosa entrenava...) i en un tres i no res, vaig poder ser amb la Fernanda, i disfrutar d'una tarda més amb ella....
L'última mirada a la Dibona ja de baixada.
.JPG)