lunes, 6 de septiembre de 2010

UTMB 2010

L’UTMB, Ultra Trail du Mont Blanc, és la cursa en la que em vaig centrar els últims 2 mesos.
Va esdevenir una cursa molt important per mi, doncs em volia treure d’una vegada per totes l’espina dels dos últims anys.
El 2008 vaig haver d’abandonar per problemes a l’estomac.
El 2009, tot i anar a bon ritme, vaig tenir problemes a l’estomac al mateix lloc on l’any anterior, i tot i perdre 2h30 de Courmayeur a la Fouly, vaig poder acabar amb 27h50’
Aquest any 2010, ha estat el de proves. He provat de canviar la dieta, de entrenar més, de provar material divers...
Al final, després de mesos de proves amb el menjar i sobretot la motxilla, semblava que tot eta a punt.
Com ja és de costum, el meu pare, Josep Julià, s’oferia de assistència durant aquest llarg cap de setmana, amb l’ajuda de la Lluisa.
La Fernanda, la persona amb la que comparteixo aficions i casa.... tambè venia cap a L’UTMB.
Ella és corredora de The North Face, i com l’any passat va guanyar la TDS, tenia un lloc de privilegi entre els atletes.
Així que va arribar la setmana anterior a la cursa.
Molts amics, anaven cap a Chamonix, durant les diferents curses que he anat fent durant l’estiu, he anat coneguen gent que hi aniria a correr, tenia ganes de trobar-los i poder xerrar amb ells.
Vam enfilar l’autopista cap a França, 4 persones dins la furgoneta.
Dos corredors i dos assistents.
Els dies anterirors a la sortida, es feien llargs, això de no poder entrenar..., però a la vegada eren distrets de tantes novetats i coses a fer.


Vistes des de la terrassa de la "nostra" habitació de l'hotel Alpina.


Ambeint a Chamonix a la nit.

Va arribar el dia 27!!
El dia 27 d’agost, era especial per dues raons...
1º era el dia en que començaca l’UTMB.
2º i no menys important, és el dia del meu aniversari.

Va ser llarga l’espera i molt gran la sorpresa del pastís que va arribar a la meva habitació de les mans d’en Josep i la Lluisa.
El temps era dolent, plovia, i segons la organització, faria mal temps tota la nit.
Aquesta informació, ens la van donar via sms!! Molt be penses...

La sortida era a les 18h30 com sempre. Jo com l’any anterior havia acabat el 36, pensava i ho havia preguntat... tenir lloc a la primera linea de sortida (Espai reservat per els millors).
Però no!! Així que vaig haver de correr per trobar un lloc entre els primers corredors per poder sortir amb una mica de tranquilitat.
El temps durant els primers kms, va ser canviant.
A la vall, humitat, i xafogor.
Als colls, vent fred i pluja, que no arribava a preocupar, però que ho podria fer a mitja nit si les temperatures baixaven.
Això feia preveure que la elecció d’agafar roba calenta i una jaqueta impermeable nova a les Chapieux, seria bona. En Josep i seria per fer l’assitència.

El ritme no era bo, però no era gens dolent.
Les sensacions, no eren del tot bones, però no eren dolentes, però el millor, va ser quan vaig sortir de St.Gervais!!!
Llavors si!
Pujant cap a les Contamines, ja era una altra cosa. Tot semblava començar a rutllar...
I de sobte, quan menys t’ho esperes, apareix una noia a l’entrada de la zona de assistència i et fa una senya com de temps mort.
El primer que em ve al cap, és: que em vol fer un control de material abans no enfilem cap al coll de la Croix de Bon Homme.
Però per desgràcia no!!
Resulta que després de xerrar amb ella, i de no entendre massa be que em deia, entenc que la cursa es para.
Jo convençut que és momentaneament, així que em dedico a preguntar on em paren el temps.
Finalment, entenc que no, que la cursa esta parada, i que no continuarem més enllà de les Contamines!!!

La decepció enorme!!
El cap no se’n podia fer a la idea. Jo no reaccionava, i no era capaç d’entendre que tot se n’anava per terra. Ilusions, temps de preparació física i logística... esforços...

Sense adonar-me’n em vaig trobar a l’hotel prenent una dutxa i celebrant el meu aniversari una altra vegada. Però aquesta vegada amb cerbesa inclosa!!

Durant la nit, i gràcies a voler saber del meu pare, en Josep i la Lluisa, vaig deixar el telefon en marxa. No ho faig gairebe mai.
A les 2 de la matinada, quan em desperto miro el telèfon. 1 sms.
Jo convençut que és d’ells el llegeixo.
La organització ens comunica que a les 10h es rependrà la cursa des de Courmayeur, i que hi haurà autobusos des de les 6h30 de Chamonix.
Des de llavors, no vam poder dormir. Ni la Fernanda, ni jo, podiem para de pensar en que fer.
Jo tenia unes ganes boges de correr, per això havia entrenat i m’havia preparat sicològicament... però aquestes formes, no són les que creec correctes. Això havia d’estar decidit abans, quan s’anulava la cursa. No 3o 4 hores després, quan hi ha la possibilitat que molta gent no se n’enteri.
Al cap d’unes hores més, rebia un altre sms. Tambè de la organització.
Tan sols hi ha autobusos per 1000 persones.
Això em va semblar indignant!!!
Si volen donar la possibilitat de correr, que la donguin a tothom!! No a qui tingui la sort d’agafar un autobus.
Jo imaginava cues infinites de gent, i gairebe que baralles per agafar una d’aquestes 1000 places.
Vaig decidir no anar a correr.
A les 7h, com la son no feia acte de presència, vam anar a esmorzar.
Allí va ser on vam trobar corredors de la CCC, que havien patit molt durant la nit. Molta fred, pluja... Tan sols uns pocs van poder acabar-la, ja que la organització, va decidir tallar als corredors a Vallorcine, a les 4 de la matinada.
Un cop acabat l’esmorzar i despres de xerrar amb alguns corredors, cap d’ells tenia motivació per tornar a posar-se les sabates i la indumentaria de correr.
Ja no era l’UTMB!!!
Vam tornar a l’habitació amb la Fernanda, i jo seguia amb el cuc dins.
Així que després d’unes inspiracions, fortes, me la vaig mirar i ella va dir el que jo tenia al cap.
Anem fins on surten els autobusos, si hi ha lloc, hi anem, i sino, serà que el destí ha decidit per nosaltres.
Així que corre, corre per canviar-te, agafar l’imprescindible i sortir a buscar els autobusos que ens havien de dur a Courmayeur.
La sort o el voler correr, ens van proporcionar la oportunitat d’agafar un d’aquells autobusos, i de poder esta a la linea de sortida de la cursa.

Per mi va ser una gran alegria poder esplaiar-me en aquells camins, amb aquells companys de cursa, tots amants de fer kms a peu, pujant i baixant...


Per fi corrent.... El que més m'agrada!!! Com m'ho passo be!!!

El meu cos es va sentir reconfortat, no havia pogut correr l’UTMB i treure’m l’espina dels altres dos anys, però si vaig poder disfrutar d’una cursa preciosa, amb un ambient com sempre espectacular, i de poder fer-ho amb els meus: Josep, Lluisa i sobretot Fernanda.


Assistència a la Fouly.


Passant per Trient, molta gent animant i esgarrapant-me un somriure de la boca.

L’arribada a Chamonix, va ser... increhible.



Vaig sentir alegria, alegria d’haver disfrutat en tot moment, d’haver compartit breus moments, a les assistències, amb el meu pare, de pensar en tot moment, en com es trobaria la Fenanda, enviant-li aquella mica d’energia que em sobrava, desitjant que estigues en el mateix estat de concentració i de felicitat en el que jo em trobava, ...


Moltíssima felicitat!!

Aquestes son les sensacions i els estats que m’aporten aquest tipus de cursa... i entrenar-les, és la peça més gran que tu pots posar perque tot això es produeixi.

Així que entreneu, i així ens podrem veure a la pròxima cursa somrient al vell mitg d’un ultra!!


Arribada de la Fernanda.


La Fernanda al podi. 4º al final.


A la botiga de The North Face, recollint el regal d'aniversari.


Celebrant els dos aniversaris, el del meu pare,62, i el meu, 36. Fets amb 3 dies de diferència.

viernes, 20 de agosto de 2010

DOLOMITES!!! 12 a 18 de Juliol.

12-07-2010

Tan sols sona el despertador, em llevo, i em vesteixo.
No menjo res, i ja estic preparat per sortir a córrer Be avui toca caminar, doncs farem una pujada per màxima pendent, i no vull passar de 130 pulsacions, que sinó... apreto tots els dies.
Avui tranquil.
Sortim un cop les motxilles estan plenes de beguda, i menjar per fer un mòs a dalt el Cim del Tonnale.
Tardem uns 50-60 minuts en pujar els 800m que ens separen del punt més alt d'aquell llom verd.
La tornada, la fem per un inesperat corriol-et que trobem i que ens ajuda i facilita molt la baixada.
Uns estiraments, i una estona de relaxació al sol, ens fan venir gana.
Esmorzem al solet, amb la nostra taula i les nostres cadires... uf que malament que ho passem...
Tornem a engegar el cotxe, i posem rumb a Madonna di Campiglio, però abans d'arribar-hi, passem per una vall, on s'hi fa rafting!! i jo que he portat el kayak!!!
Preguntem en una empresa si puc baixar amb els seus raftings. Afirmatiu, SI!!
Perfecte.
Com encara queden dues hores per la baixada, decidim anar a fer un "test2, al camp d'eslàlom que hi ha 3kms més avall. Fa un any i mig que no remo al riu...
Faig tres baixades... i no tinc massa clar que el meu nivell sigui suficient. Aquest any i mig que porto sense remar, es nota, i molt!!
Em diuen que el tram més dolent be després del camp d'eslàlom
El vaig a veure, i ràpidament, m'adono, que el millor és no arriscar a fer una baixada... segurament, amb un companys al costat, que em marquessin les linees, em seria més fàcil, però tot sol...
Així que tornem al local on havíem anat a demanar per baixar amb ells, i els dic que no baixaré.
Un dels guies, és chilè, i es diu Rodrigo. Ens dona un tríptic d'una empresa que te a Pucon, i ens recomana anar-hi per fer kayak.
Uf!! que més voldria jo...
Prosseguim el viatge, i parlant, parlant amb en Marc, decidim passar d'anar a Madonna di Campiglio, i anar directament a Canazei.
Ens queda una setmana, i tampoc tenim ganes d'anar a munt i avall, preferim instal·lar-nos a un lloc, i disfrutar-lo més.
El viatge es fa llarg, i arribem a última hora del dia a Canazei.

13-07-2010

Ens llevem i com no ens queda pa, anem a fer un tomb, per comprar-ne un xic.
Trobem la oficina d'informació oberta, així que hi parem. Demanem mapes, i informació sobre locals amb WIFI.
A més agafem informació sobre una carrera que fan el cap de setmana. La Dolomiteskyrace!! i el Campionat del Mon de Km Vertical.
Després d'esmorzar, anem a: fer compres (Arnau) i conectar-se a Internet (Marc).
En un principi, no em vull inscriure a la cursa, però en Marc, diu que li és igual.
Pensem en el que tenim ganes de fer aquests dies, i al final, veiem que quadra inscriure'ns a les curses. L'únic problema, és el certificat metge.
En Marc no té llicència, i jo, penso que al estar federat, i amb el certificat del Raid de França que vaig córrer ara fa 15 dies, o amb el de l'UltraTrail del Mont Blanc, ja faré.
Així que m'inscric a les dues curses via Internet
A la tarda, fem un intent a una ferrada que acaba passat per aigua.


Intent a la Ferrada al Pitz Boel.

Ens plou i decidim tornar.
Però com ens costa estar quiets... , sortim a fer un "entrenillo", i acabem fent unes sèries, i una pujada al Piz Boe de 3151m i amb un dia i un sol fantàstics!! el meu personal trainner, m'ho ha permès!
Tornem a la "caseta" on ens dutxem, i preparem el sopar.
Just abans de posar la pasta dins l'olla, em truca en Miquel, preguntant on parem.
Ens hem anat enviat sms, per quedar per escalar, però al final, no ha quadrat.
Amb en Miquel, havíem escalat molt fa anys.
Ara roda per aquí amb la Maria, la seva parella.
Quedem perquè passin pel Passo Pordoi, que és on som, i s'apuntin al sopar.
Els esperem a fora de l'auto-caravana, abrigats amb els plomes i els sacs sobre les cames, tot llegint els nostres llibres.






Difrents fotos del Passo Pordoi i la posta de sol.

La nit ens passa volant mentre expliquem les aventures de cada un dels grups.
Al final ens posem a dormir a les 00:15.

14-07-2010

Com ningú te pressa, ens llevem tard.





Passo Pordoi a 1º hora i sense gent!!!
Després d'esmorzar, i amb la pressió dels cotxes que volen envair el nostre solitari pàrquing... , marxem.
Els uns a la Marmolada (Maria i Miquel) i els altres a fer la Sella Volta en bici de carretera.
Com és dimecres i el divendres si tot va be, em toca el Km vertical, el meu "entrenador" i jo, decidim que avui intenti no forçar massa. Però em deixa fer els 60-70kms i els 4 ports que hi ha a la Sella Volta.
Menys mal, perquè la volta al grup del Sella, és preciosa!!
Aconsegueixo no forçar, tot i que al primer port, apreto una mica per poder deixar de sentir la respiració forçada d'en Marc, que m'incomoda... ell no es vol separar de mi.. i jo que no vull sentir la seva respiració tant forçada. Li faig uns quants "atacs" però ell... erre, que erre... allà enganxat..
així que després de fer uns quants canvis de ritme, li dic que passi. Així em quedo al darrera, més tranquil.
El Passo di Sella, ens deixa ben embadalits!




Brutal!! no?

Molt Guapo...., Molt Guapo!!! no parem de repetir.
Els següents colls, no ens deixaran indiferents, tots tenen alguna cosa... la que sigui..., però tenen alguna cosa que fa et quedis aturat un moment dient...: "Això és molt Guapo!!!"
Al arribar al poble de Corvara, fem un mos.
Jo avui m'ho he agafat de "tranquis". Li faig saber a en Marc, i tot i que ell diu portar barretes, suficients per tots dos, jo li faig saber que lo de les barretes... és per uns altres dies.
Jo vull menjar, beure, i no tan sols posar-me alguna cosa a la boca.
Parem al supermercat, i compro una "ciabata", formatge, plàtans i un iogurt per cada un.
Un cop acabat el àpat, en posem en marxa.
Fem un primer coll suau, i després ens queda pujar al Passo Pordoi, des de Arabba.
Resulta que des d'aquesta població, es fa una crono fins dalt del Passo Pordoi.
Trobem una tela explicativa amb el desnivell, els kms, i els records tant femení, com masculí...
Ja sabeu com acaba, no...
Doncs, no!!!
Comencem a pujar, i en Marc ja comença a esbufegar.
Així que jo li dic: "Passa,passa!!"
I ell com un boig cap a munt.
Jo em distrec fent fotos i vídeos.


Pitz Boël des de Arabba.

Arribo com una mitja hora més tard.
Ell m'explica que ha pujat a fondo, i que no ha millorat el temps de la noia...
Baixem cap a la auto-caravana, i ens anem a instal·lar.
Decidim anar a prop del Llac Fedaia.


Presa del llac de Fedaia. Hi vam tenir la tarda ben distreta. Hi debieb fer una comparativa de motos, pq sino, no s'esten la de vegades que van passar un grup de motos per sobre la presa, amb un cotxe al davant, i un noi amb una camara que sortia del sostre solar.

Quina bona decisió!!
Un lloc preciós.
La llàstima és, que ens fan fora del llac, quan volíem prendre un bany.
Però jo ja m'hi havia tirat, i per tant ja en surto més o menys "net".
Carreguem l'auto-carvana d'aigua, fent viatges amb les garrafes d'aigua (uns 3 viatges doncs no tenim aigües netes), i ens posem a fer un pica-pica d'olives i formatge. Evidentment, amb unes cerveses!!! Faltaria més!!!
En acabar l'aperitiu, el sopar.
Passem una bona estona amb les nostres cadires de "Rei", els peus sobre una tanca, els plumes, els BUFF's i els sacs sobre les cames..., que fa fred!
Cap a les 23h, jo em retiro a dormir.

15-07-2010

Ens passem el matí pels voltants del llac, fins que decidim que ja hi ha massa gent.
Llavors, decidim baixar a Canazei. A partir d'avui, els de la organització, donaven una entrada per les auto-caravanes No sabem on, però segurament al càmping, o a algun pàrquing prop del centre del poble.
Ens truquem amb la Fernanda, i quedem per fer-nos trucades perdudes com a senyal del moment de conexió per l'skype, que així xerrem de "graça" com diuen a Brasil.
Així que després d'arribar, em poso a buscar Internet
El bar de l'altre dia no tenen més tiquets...
Comença la odissea per trobar un lloc per conectar-nos.
Al final amb una mica de retard, ho aconsegueixo.
Parlo amb la Fê per l'Skype!! avui la puc veure!!!
Aaaahhhh!!!! que be!! uf quines ganes de ser a casa amb ella.
Esta.. Preciosa!
Quan acabo, m'he fulminat gairebé dues hores de conexió.
Després és el moment de mirar el mail.
No han acceptat la meva inscripció!!!, doncs diuen que el meu certificat, no és vàlid.
Escric un mail al meu "pobre" amic i doctor Eduard, demanant-li un certificat urgent.
A la tarda, després d'un matí de conexions, anem al local de les inscripcions.
Quan els dic qui soc, ja tothom està al cas de mi!!
Quina cosa.... sense voler-ho i sense saber-ho, ja soc famós!!
Per dues raons:
-El meu cognom, que confon... Julià, però sinó ho pronuncies amb l'accent on toca...
-Que el meu certificat no és vàlid.
Em deixen fer una ullada al mail, i per sort, l'Eduard, ja ha enviat el nou certificat!!
GRACIES, EDU!!!! que no Deu.
Ara però, en cara queda un nou problema.
I no, no és decidir si soc home o noia, no!!
És el meu ingrés, i és que diuen no els ha arribat cap comprovant.
Em torno a conectar, i els ensenyo que ja esta fet.
Cap problema. Sort que la Paula, la noia amb la que m'escrivia, estava allà, i parlava a més d'anglès, una mica de castellà, perquè el meu italià...
Amb la inscripció, hi venen de regal, unes sabatilles. Me les emprovo, i perfecte!! ara ja tinc dues sabatilles per córrer noves.
Justament, quan ja marxàvem, ens trobem a part de la selecció "la Roja", que arriba.
Venen uns 17!!
Entre ells uns quants catalans, que fa temps que no veig. Com l'Agustí Roc, en Jessed i la Mireia Mirò. I la que em posa al dia de tot, la Nuria Dominguez. Antiga companya de raids.
Quan sortim, anem a fer un tomb, i busquem el lloc on deixar l'auto-caravana
Després ja ens queda tan sols anar al briefing.
Al sortir del briefing, anem a sopar.
Jo estic amb unes ganes de menjar carn!!! Carn!!! Carn!!!
Així que a buscar un lloc on en donin.
BUAHH!!! Boníssima.
Veiem el "show" dels rescatadors de la zona. Amb helicòpter i tot.
Resulta que el qui era el president del club que organitza les curses, era rescatador, i va morir aquest hivern passat en un servei per un sobre allau.
Aquesta edició de la cursa, està dedicada a la seva memòria.
Un cop acabada la cerimònia de presentació de la cursa del Km vertical, anem a dormir.

16-07-2010

El matí comença... esmorzant!!
Com us pensàveu??
Esmorzo el de sempre. Tant si hi ha cursa com sinó!!
Cereals amb papilla i beguda de soja, i a més unes llesques de pa amb formatge fresc i melmelada.
Heu provat la de "castagnes"??
Doncs millor que no ho feu! Una recomanació. Sino sereu un més al grup dels enganxats.
Faig una mica de feina a l'ordinador, i em preparo per la cursa.
En Marc, s'ha llevat com jo. Be una mica més tard, i més adormit..
Ell ha decidit, fer el seu km vertical. Ho farà fora de cursa, i així pujara a veure l'arribada i a fer fotos. A més d'animar al seu germà! Esclar!! sinó....
Sortim tots dos de l'auto-carvana a les 9h15' perquè jo vull deixar una motxilla amb roba de recanvi a l'organització perquè me la pugi a dalt, on acabem.
Al final però, li deixo a en Marc, perquè ho faci. Així jo em quedo una estona més a l'auto-caravana relaxant-me, i centrant-me.
30' abans de la sortida, surto, i escalfo mentre vaig al lloc de la sortida.
La cursa comença puntual.
Els que corren en alguna selecció, davant de tots els "village people".
El Km Vertical de Canazei, és aquest any, Campionat del Mon de l'especialitat.
Pujo a tot el que puc.
La distància, es de 2km i 50m. Això fa que el pendent, sigui de 45º de mitjana, amb unes pendents màximes bastant bèsties.
La gent puja amb pals, jo com no tenia previst fer la cursa, doncs no! Això si! De quatre grapes i vaig una estona!!


Arnau pujada km vertical.

Els primers ho fan amb 33', jo amb 43'!! quins cracks!! quedo el 43. Em guanyen varies noies (4), i quedo just davant de la Mireia Mirò. Que fortes estan aquestes!!
A pocs metres d'arribar a dalt, sento els crits d'en Marc, però no el veig. Tinc tant a prop del terra del nas, que no veig més enllà de 3 o 4 metres davant meu.
A dalt, i un cop agafat una mica d'aire, tot son salutacions amb els catalans, amb en Marc i algun que altre estranger (be estranger em refereixo a no català!)


Vistes des de l'arribada del Km vertical, Roca Neira.

Baixem i arribem just a temps per agafar l'últim telefèric que no cal pagar. Ens hi trobem els catalans, i alguns membres de la selecció "española" (hi ha bastants catalans entre ells). Des de que no deixen competir la selecció Catalana com a tal, els nostres corredors han hagut de canviar de "bàndol".
Nosaltres, després de xerrar, anem a l'auto-carvana, i dinem.
Just quan m'adormia, ve un policia de Canazei, i em fot una "bulla" per estar aparcats al pàrquing, on resulta l'endemà s'hi ha de fer el mercat. El cap de 30'' torna disculpant-se perquè ha vist que no som italians.
Però tot i així decidim deixar el lloc, i canviar de vistes.
Passem a veure l'entrega de premis, i la fem petar una mica més amb els catalans.
A l'Agustí feia molt temps que no el veia.
Diu que amb el petit, li ha canviat la vida... doncs físicament esta la mar de be!! (va fer 4º i va ser adelantat a l'últim metre).
Després em vaig a conectar, per parlar amb la Fernanda.
En Marc s'ha animat al veure avui la cursa, i el fet de que puguis aconseguir unes sabates de córrer amb la inscripció, l'ha animat a provar sort, i intentarà inscriure's a la Dolomiteskyrace.
Sopem i anem a dormir, pensant que demà toca descans.

17-07-2010

Em llevo d'hora, i esmorzo.
En Marc, te el costum, de llevar-se uns minuts més tard que jo.
No se si deu ser pel soroll que faig amb els plàstics dels cereals i la papilla...? o .. segur que és el soroll!!
Mentre esmorzem, ja veig a venir el dia de tranquil·litat....
Com no em be de gust estar tot el dia sense fer, res, li pregunto que vol fer?
Així que acabem decidint, d'anar a fer una ferrada.
Ferrada de la Fincee. És a tocar del llac de Fedaia, on vam estar ara fa uns 3 dies.
Tornem a pujar al llac, sempre m'arrepenteixo de no fer aquesta pujada amb la bici... es veu dura i bonica.


Com podeu veure, la recompensa al arribar a dalt del coll de Fedaia, val la pena. Per això hi vam tornar...

Anem tot xino-xano, i jo poso molta paciència de no passar a ningú. Per tal de distreure'm, em dedico a fer un reportatge de la ferrada amb la meva càmara de vídeo.
Quan portem la meitat de la ferrada, ens adonem, que potser a aquest ritme, no acabarem a l'hora pretesa, i per tant no ens donarà temps de fer la inscripció de'n Marc i anar a comprar les meves botes a la botiga de la fàbrica de la Sportiva.
Així que decidim tirar avall, tot i no haver acabat la ferrada.
Sabia decisió.
No tenim problemes per fer la inscripció, i tot gràcies al meu amic, i doctor, Eduard!!!
Li haig de fer un monument!!!
En acabat de recollir les sabatilles d'en marc, dinem, i sortim cap a Ziano Fiemme, que és on hi ha la botiga. Hi ha 30' de camí, que aprofitarem per tirar les aigües "grises" (brutes de rentar plats i nosaltres) i el WC que ja "canta".
Sortim de la botiga firats tots dos.
En Marc amb unes sabatilles que ha trobat barates, i jo amb les botes i un paravents lleuger.
Tornem a Canazei, i ens separem.
Jo a conectar-me per poder parlar amb la Fê, que se'n va a Menorca a treballar, i no la veure en 15 dies més, i a trucar a la família per dir-los que tot està be.
Quedem per veure la presentació de la cursa, però abans no acabi la son, ja ens fa retirar.
Anem a dormir a les 23h.

18-07-2010

Dia de la cursa.
BUUUUAAAAAAAAHHHHHHHHH!!!!!
Ja s'ha acabat!!!
Ens ho hem passat "pepa"!!!
Tots dos hem acabat encantats amb la cursa, l'ambient, com ens hem trobat físicament i moralment, el recorregut que pel temps s'ha hagut d'escurçar, i sobretot..... la BAIXADA!!!!
AAAAAHHHH!!!!!
Quin disfrutar baixar tant a fondo!!!
Amb un terreny com aquest!!!
Ara mateix tornaria a pujar per repetir-ho!!!

Com podeu veure la cursa va anar molt be, cada un al seu nivell, amb el seu temps i el seu resultat, però amb vivències semblants.
Competitivitat a tope, ganes i bon humor....
PERFECTE!!
La cursa acaba amb l'abraçada a l'arribada dels dos germans, contents, d'haver corregut "junts" i d'haver-ho passat d'allò més be!
Que més es pot demanar?


La bullofa al peu d'en Marc, va ser la única cosa "negativa"...

Després de dinar i reposar un xic, comencem el viatge de tornada cap a Girona.

El viatge serà llarg, però ho seguirem passant be conduint i somiant en projectes i viatges nous.

DOLOMITES!!! 6 a 11 de Juliol.

Com començar...
Sempre em resulta difícil començar a escriure... trobar alguna manera diferent de dir les coses..., que sigui original... se m'acaben les idees.
Però com vull escriure sobre aquestes noves vacances al Nord d'Itàlia, no queda més remei que començar, sigui quina sigui la manera.

Les meves vacances, estaven planejades per marxar uns 40 dies al Canadà. Això va quedar anul·lat, i ho vaig canviar per marxar uns dies als alps, la primera quinzena, i a Menorca com l'any passat ,la segona quinzena, per fer la volta a l'illa en kayak amb la Fernanda.
Per un mal entès amb la Fernanda no vam lligar el marxar a treballar junts, així que després que en Jordi amb qui pensava marxar als alps em va dir que no podia per feina, vaig quedar-me amb un bon grapat de dies lliures, i sense saber que fer.
Per sort, el meu germà petit, en Marc, un bon dia em va deixar anar que tenia vacances i no sabia que fer.
Així ,doncs, va ser com se'm va ocórrer de fer aquest viatget per la zona de les Dolomites italianes, amb ell.

Els dies ens van quadrar mes o menys, i al final, el dia 6 posàvem rumb a Itàlia
El dia 6, fins no vam aconseguir marxar de Catalunya, va ser un estres de trucades pendents per temes de feina, i demés. Per primera vegada, deixar el nostre estimat país, ens era un alliberament.
El dia 6, va ser de cotxe. Be, d'auto-caravana
Per sort, en tenim una entre els germans, i la veritat, és un luxe.
Aquest dia, però va acabar un xic del rebés per mi.
En el control de duanes que ens van fer al sortir de França, i entrar a Itàlia, al obrir la porta de l'acomapanyant, se'm va caure la camara de fotos que havia deixat als típics espais que hi ha a la porta. Ja em va semblar sentir algun soroll... ja!, però al ser fosc, i no veure res al terra, ... doncs no hi vaig caure.
Quan uns 40minuts després vam para per dormir, i vaig veure que no hi era... em va agafar " un no se que!!"
Vam decidir de tornar al lloc dels fets, per si els agents de la aduana, encara hi eren,o per si la càmara havia quedat prou "amagada" i encara ningú l'havia recollida.
Al arribar a lloc, gran decepció!! NO HI ERA!!!
De fet que calia esperar...
Ens vam quedar a dormir allà mateix, ja era tard, i no volíem conduir més cap dels dos.

7-07-2010

Ens vam llevar sobre les 7 del dia 7 del mes 7, i després d'un bon esmorzar, ens vam posar en marxa.
Al final, vam decidir, anar cap a Bormio, que segons en Marc, és a prop de Livigno.
I que hi te a veure això? Pensareu...
Doncs que segons les informacions que te en Marc, Livigno, és un poble tipus Andorra o sigui sense aranzels. I com teníem pensat passar per Bormio, per fer alguns portets en bici, doncs ja aprofitem, i passem a fer una visita a Livigno, i si és baratet em compraré una càmara de fotos... (quina ràbia!!)
Com ahir per anar a "buscar" la càmara de fotos, vam recular, perdem tot el matí per arribar prop del llac d'Iseo. El primer punt on deixem l'autopista, i on les muntanyes comencen a ser més altes.
Com jo ja estava una mica fart de cotxe, ja portava estona mirant el mapa i buscant opcions per fer alguna cosa d'esport aquell dia.
La opció al final va passar per una volta en bici d'uns 70kms, que puja un port anomenat Passo de la Pressolana, que ens permetia fer 1000m de desnivell positius, i que ens va portar 1h30 de pujada, amb uns 4 quilòmetres finals... dignes de fer aixecar-nos de la bici, per no poder ni pedalar.
Al final unes 3h de bici, que a mi personalment, no m'han deixat indiferent, tant per lo bonic com per l'esforç.
El dia acaba amb una bona dutxa d'aigua freda, un xic més de conducció, un "rabitallament" (com diuen els francesos) d'aigua, i un no puc conduir més, a les 22h30'.
Així va ser com vam deixar pel dia següent, arribar a Bormio!! i esbrinar on és el: Mortirolo!!

08-07-2010

De bon matí, i tot i les meves sospites de que el Mortirolo, era allà mateix, vam anar fins a Bormio.
Tot i que pensàbem fer el recorregut amb poc temps, ens hi vam estar una bona estona. Les carreteres que ens marcaven com a nacionals, i que pensàbem serien ràpides, eren ben estretes, i amb molt més transit del suposat.
Al final però cap al migdia érem a Bormio.
Ens havíem enviat uns SMS amb la Lourdes i l'Enric, i ells deien que avui farien l'Alp d'Uez, i vindrien a dormir a Bormio, Per demà anar fins a Livigno.
Nosaltres, però volíem anar a comprar i posar gasoil a Livigno, que no te aranzels, i per tant en algunes coses és més barat.
Com en Marc tenia un xic de mal al psoas, vaig decidir canviar la bici per la cursa a peu. Vam anar a donar un tomb pel poble amb les bicis, i vam comprar uns mapes de la zona.
Vam decidir de que jo correria fins el Passo di Foscagno, i d'allí ja tots dos aniríem fins a Livigno.
El meu recorregut a peu, va allargar-se un xic per culpa d'un error d'orientació, que em va costar.. una mitja hora, i un desengany... però per contra, em va donar una alegria i molts records.
Sense saber-ho, i sense voler-ho, vaig anar a passar per un dels molt corriols que vam fer amb l'Enric quan vam córrer la Transalp,ara ja fa 3 estius. Va ser realment sorprenent, quan em vaig adonar, de que per allí ja hi havia passat! Mira que n'hi ha de camins!!!
Quan vaig arribar al coll on en Marc m'esperava, ben content, i ben relaxat, doncs portava dues hores i mitja allí, llegint, i cuinant, jo em trobava en estat de fet pols "plus".
Suposo que deuria ser la deshidratació, juntament amb l'alçada, i el cansament acumulat... El recorregut però, va ser molt bonic, i alguns dels llocs pels que vaig passar, em van semblar dignes d'una foto amb aquella càmara, que ara "encara" no tenia....
Un cop dinats, descansats i reposats, amb estiraments inclosos, vam baixar a Livigno.
On vam tenir temps de donar un tomb, i comprar les 4 coses que necessitàvem, a més de posar gasoil.
Omplir el diposit, que ja us dic que era ben buit, 55 euros!!! quan a França, ens havia costat 94!!! Jo no en volia marxar d'allí...
Cap al tard, vam buscar un càmping, on poder buidar els nostres dipòsits (de l'auto-caravana), i carregar amb electricitat, els diferents aparells.

Fins aquí no hi ha fotos, pq.... no tenia encara la càmara!!!


Camping Livigno.

Vam anar al que jo havia estat amb l'Enric i en Basili quan la Transalp, i vam tenir la sort de trobar-nos-hi, una gent italiana molt agradable, que ens va fer saber on podíem fer kayak!!
Que be!! que be!!! ara ja es qüestió que m'hi atrebeixí!!
En acabar el sopar, que tan sols vaig fer jo! Vam escriure'ns amb els companys nargonins, i vam quedar pel dia següent, ja que el Giro femení arribava a Livigno, i una amiga de la Lourdes, hi corria

09-07-2010

Ens llevem amb calma, i esmorzem al càmping sota un bonic sol.
De veritat: un plaer!
Després d'esmorzar, pugem la auto-caravana fins al coll de L'Eira, i d'allí sortim direcció Bormio.
Ens hem de trobar amb els nargonins.
Avui anirem a dinar a Livigno, i esperarem per veure el Giro femení, doncs hi ha la Marta Vilajosana, i la Ariadna Tudel, que el corren. La Marta és una bon amiga de la Lourdes.
Sap greu veure totes aquestes noies esforçant-se tant, i tant poc public i seguiment.
A l'etapa d'avui, s'ha escapat una noia americana, i al final ha aconseguit "la Maglia Rosa" per tant sols 9 segons d'avantatge, i quan tant sols falten 2 etapes per disputar-se.
Un cop acabada l'etapa, saludem a les amigues, la Marta i l'Ariadna, i ens en tornem cap a Bormio uns, i cap al coll els altres.
Tot i la tentadora proposta de fer un altre port, jo decideixo descansar, i anar a passar una bona estona al prat on estava en Marc ahir.


En Marc relaxat... com ahir!!


Això ja relaxa, oi?


Passo di Foscagno

Aquell verdet, aquell pla, les vistes de les muntanyes, els llacs.... llàstima dels cotxes i de la música del restaurant, que al final cansa.
Però la veritat es que s'hi està de "muerte".
Hi passem la tarda. Hi mengem, hi estirem, i fem exercici (de braços, que ja he dit que les cames les tenia ben cansadetes...) perfecte!!
Cap al tard, baixem a Bormio, i anem al pàrquing on estan instal·lats la Lourdes i l'Enric.
Sopem a "casa" seva, i la fem petar una bona estona, fins les 24h! Es nota que demà no hi ha pressa.

10-07-2010

Ens llevem tardet..., i després d'un esmorzar amb tranquil·litat, ens equipem, i comencem a pedalar.
Entre bromes i rialles, ens apropem al centre del poble de Bormio.
A partir de llavors, ja les coses canvien...
Comencem a xerrar menys, i els cronòmetres es posen a 0.
Comencem a enfilar cap al Passo di Stelvio, de 2758m i on avui acaba el Giro Donna.
Son 21 kms que pugen... i estan a vessar de gent, entre cotxes, motos (que van a tota pastilla!!) i bicicletes.
A més demà hi ha el premio Mapei, que es una cronoescalada que s'organitza des de Bormio al Passo di Stelvio. Es pot fer a peu, en rolers, i evidentment en bici.
El més curiós, és que a cada una de les paelles del port, hi ha un pòster de tots els corredors de Mapei, i les curses que havien guanyat. Així que estàs ben distret, si vols... i sinó... doncs també, perquè esbufegues, et concentres i prou!!
En arribar a dalt, ens hi acompanya el so d'un acordió, i l'olor de les salsitxes de la parada del costat.


Marc i Arnau amb la típica placa.


Lourdes i Enric, arribada al Passo Stelvio. Quin equipàs!!


Baixem un parell de corbes, i esperem a que arribin les noies del Giro. Avui es juguen el Giro, ja que demà, fan 110kms al circuit de Monza i voltants (segons vaig entendre que ens deia la Ariadna Tudel).


On anem, Catalunya sempre i és present.


El fotògraf... que volia sortir...


Animem com si ens hi anés el coll!!!
Ho passem be, amb tot l'espectacle, cridant i dient bagenades.


Aquest no feia el Giro Donna...

Un cop acabada la etapa i gairebé a mig ploure, comencem a baixar.
Anem parant per fer fotos.
La baixada la fem arraconant-nos als vorals de la carretera. Les motos ens passen ben a prop i força rapides, estan com bojos aquests romans (italians) com deia l'Asterix!!
Arribem a baix sense mullar-nos, i això que hauria apostat, i fort que ens mollaríem si, o si!!
Ara toca dinar,
Merescut per alguns, i no tant per d'altres... (l'Enric, diu que tan sols hem fet 1h30 avui).
En acabar el dinar i les neteges pertinents, anem al centre del poble, a comprar pa i a fer un gelat.
El sopar se'l fa cada parella, però sopem a casa de la Lourdes i l'Enric.
En acabar, xerradeta i cap al llit.
Riem bastant amb el president del TU PEDALA!!!

11-07-2010

Avui ens llevem més d'hora.
Per evitar trobar tantes motos, i per tal de poder començar a viatjar d'hora.
Quedem cap a les 8h per sortir i pujar el Passo di Gavia.
Ens sortiran uns 25-26 kms, i pugem fins a 2621m, o sigui uns 1400m de desnivell.
Sortim i encara fa fresqueta. Passem per una zona obaga a primera hora, així que es fa molt agradable.
Els primers 16 kms, els fem més o menys junts, però després, els 13 últims, de Sta. Caterina Valfurma fins al Passo di Gavia, cada un, puja al seu ritme, o al ritme que la pendent el deixa. Com sempre amb tot els pinyons possibles i amb el plat més petit.


Equip de pujada...


Arnau

La vall que ens porta al Passo, és molt bonica. Ja ens n'adonem a la pujada, així que ho ha de ser i molt, perquè ja se sap, que quan puja de debò... tothom mira al terra, i apreta les dents... i no és fins la baixada, que es disfruta més del paisatge i l'escenari que t'envolta.
L'Enric, el primer en arribar a dalt, ens espera al costat d'un llac, a pocs metres de l'arribada al Passo di Gavia, per fer unes boniques fotos. El paisatge és meravellós, i el dia ho acompanya, sol calent!!


El llac...

Anem arribant els més lents, i anem explicant les aventures i desventures de la pujada...
que si aquell tram, que dur...
que si aquell altre per mi el pitjor...
que si no podia moure les bieles ni dret...
que si has vist aquell...
Un cop la respiració de tots, ha baixat el suficient, ens arribem al coll, per fer-nos unes fotos de record amb la placa del Passo di Gavia, com és costum.


Equip al complert dalt del Passo di Gavia.

El coll està a petar!! hi ha un munt de motos!!
És cap de setmana i som a Itàlia!!
Durant la baixada, intento filmar, amb la càmara, però no me'n surto, doncs ahir, em vaig deixar la targeta de memòria a l'ordinador, després de extreure'n les fotos... quin cap el meu!!
Així, fins no recordo que tinc la targeta fora, "faig" vídeos que mai podran ser vistos!!
Al final, però me n'adono, i decideixo posar la targeta de la càmara de fotos a la de vídeo, i així poder fer vídeos de la baixada.


Ultima foto abans de filmar, ja de baixada.

Ens parem molt durant els primers quilòmetres de la baixada, però val la pena.
Després un cop ens envalem... ja no hi ha qui parí les bicis.
Un cop a Bormio, fem el dinar, mengem junts per última vegada , almenys durant aquesta 1º quinzena de Juliol, que no ens hem pas enfadat...
En acabar reposem aigües de les auto-caravanes, i tirem les "aigües" que fan...PUDOR!!!
Ens despedim, i cada uuu comença el seu viatge, uns (Lourdes i Enric) cap Nargóóó, amb parada per fer el Madonne, i els altres (Marc i Arnau) cap a Madonna di Campiglio.
El nostre viatge, se'ns fa llarg. Aquestes carreteres estretes i amb transit, es fan lentes, molt més lentes del que esperem sempre.
Ens parem al Passo di Tonnale, per descansar un xic. Jo veig un "llom" tot verd, i li dic a en Marc que vull pujar-lo. Em queda el dubte di si fer-ho a la tarda o no... ja que pensava que seguiríem el viatge.
Al final, decidíem quedar-nos, i esperar a demà per fer la pujada amb sol, si hi ha sort! Aquella tarda ens plovia.
Decidim fer uns estiraments, i una mica de relaxació abans la pluja ens faci entrar a dins de la "caseta".
Com tinc algunes coses pendents, li dic a en Marc, d'anar a buscar un Internet, i conectar-me.
Gràcies a aquesta decisió de quedar-nos i de conectar-nos, ens trobem davant d'un televisió, veient el partit de la final del Campionat del Mon de Futbol!!! no en teníem ni idea!!!
Així que per pura "xiripa" veiem com "la Roja" guanya el partit, i com els jugadors catalans, treuen una senyera al camp!!!!
AAAAhhhhhhhhhh!!!!! quin gust!!! La victòria de la selecció, m'era igual, però que guanyessin tots els catalans que hi juguen, ja m'està be! I si a més van treure una senyera a passejar pel camp, i la van veure tots els països del món.... doncs millor!!!
Després del partit, i de les conexions, ens en tornem a l'auto-caravanaa, disposats a fer un xic de resupò, i d'anar a dormir d'hora.
Així podrem llevar-nos aviat i fer la pujada.

miércoles, 21 de abril de 2010

EIVISSA!! KAYAK

La volta a Eivissa va començar com moltes d'altres, somiant.
Si,si, un dia un somia en fer la volta a les Pitiuses, i des d'aquell moment, no es treu el viatge del cap.
Les Pitiuses, és el nom amb el que es coneixen les illes d'Eivissa i Formentera.
Són dues de les illes que formen les Illes Balears, juntament amb Mallorca i Menorca.
L'any passat i gràcies a la Fernanda, la meva parella, vaig tenir la sort de poder donar la volta en kayak, a la única de les illes Balears que no havia estat: Menorca.
Les altres illes, Mallorca, i les Pitiuses, les havia fet en bici de muntanya, en cicloturisme, amb un bon amic en Xevi. A més en el segon viatge junts, es van afegir dues amigues, la Paloma i la Azahara. Així que les Pitiuses les havia ja visitat fa molts anys amb la companyia de 3 persones més.
Per raons que no venen al cas, aquest any, ens hem trobat amb la oportunitat d'estar els tres germans junts passant unes dies recorrent els camins i corriolets de la illa d'Eivissa.
I tot i que ja hi havia estat, el fet de poder estar uns dies amb els meus germans fora de casa, em motibava per repetir visita.
Però al final vaig anar en bici altra cop, o en kayak? Us deureu preguntar...
Doncs be...
Resulta que per coses del destí, diuen alguns, em vaig trobar amb els dies i les ganes per poder fer 4 dies amb els meus germans de bici per Eivissa, i a més 4 dies extres per fer la volta en kayak de les dues illes Pitiuses.
Així va ser com vaig començar a barrinar la possibilitat de fer les dues coses. Això em dificultava la lògistica, doncs pretenia anar-hi amb el meu kayak, i la meva bici...
Al final, es va arreglar tot, gràcies a la gran capacitat del baixells de la Transmediterranea, i a la paciència de la Maria. Persona encarregada de les inscripcions i transport de la Volta a Eivissa en btt, que es feia aquest dies (2,3i 4 d'abril) i que és on vam anar amb els meus germans (Eloi i Marc).
En acabar l'ultim dia d'aquesta volta per l'illa en btt, arribava la Fernanda. Ella en aviò, i amb ganes de començar quan més aviat millor.
Jo encara tenia el xip de la bici, i d'haver acabat les 3 etapes de la volta en btt, que ja em trobava immers en la preparació del kayak per poder passar els 4 dies següents menjant, bebent, dormint... amb el que portavem a sobre, be més ben dit dins el kayak.



La volta que teniem planejada, havia de començar i acabar a St. Antoni de Portmany. Perquè?
Senzillament, perque és on jo em trobava. I era més senzill, o així semblava, que vingués la Fernanda a St. Antoni, que no pas anés jo a Eivissa, lloc on semblaria més lògic començar i acabar, si pensem en que és on hi ha l'aeroport i el port.
Així doncs, després d'uns breus preparatius i un xic d'organització, ens vam disposar a carregar el kayak, a la platja del Calò des Moros de St.Antoni mateix.
Fins allí en hi van acompanyar els meus dos germans, Eloi i Marc, i dos amics de Girona, en Joël i en Gerard. Per cert els agraeixo moltíssim l'ajuda, i companyia durant els dies previs a la travessa i el mateix dia en començar.



Vam començar a les 18h30. Tot i que jo tenia ganes de passar una última tarda tranquil.la en un dels molts bars amb música Chilout que hi ha al passeig, mentre veia una altra de les boniques postes de sol, vaig haver d'acceptar que sino sortiem a remar aquella mateixa tarda, no ens donaria temps material de fer la volta a les dues illes, en els dies que teniem. Sinò preteniem esclar, remar tot el dia sense parar...



La sortida va ser, com s'acostuma a dir: "millor impossible".
Un mar en calma, amb el sol encara escalfant-nos... unes ganes boges de remar.. i 4 dies per endavant per estar tots dos solets, envoltats de natura i tranquilitat.
Durant les primeres hores de viatge, em venien records del meu primer viatge per aquestes illes. Així anava recordant i reconeixent llocs pels que ja havia passat, anècdotes varies ... cosa que ens feia més amè el retrobar-nos amb els rems, el kayak, i aqueslls músculs ja oblidats després de tant temps dedicats a correr.



Poc abans de la 1º hora, vam trovar-nos amb Ses Margalides, unes illes que ens van posar a prova perque vam voler passar per "dins" (sota un gran arc que tenia) de la més gran de les dues. El mar una mica més mogudet ens va posar a prova, i ens va recordar que quan vol, pot ser molt brau!
Tota la part que estavem fent la tarda del dia 4, era molt salvatge, doncs no donava cap oportunitat de descans. Les cales per parar a estirar les cames, no existeixen, fins a la cala Esportitxol.


La posta de sol des del kayak, va ser preciosa... i tranquila... fins fer-se fosc.

Aquesta cala, és coneguda com una de les més salvatges, doncs no s'hi pot arribar facilment a peu, i així és com es conserva en un estat de perfecte netedat.



Vam arribar-hi gairebe de nit. Haig de reconeixer que ja portavem els frontals posats, i que un cop a terra, vam tenir temps de treure les coses de dins el kayak, i ja no ens hi vam veure... així que vam apurar.
Al fer-se fosc, el mar es va posar una mica més picat, degut a l'augment de la velocitat del vent. Així doncs l'arribada a Espotitxol, va ser d'allò més interessant, amb onades que picaven a banda i banda de les roques, i rebotaven. Creant un anar i venir d'ones creuades que no sabies per on arribaria la següent. Per sort, vam saber veure el lloc més tranquil de la cala per desembarcar,i així vam aconseguir no mular-nos massa ni mullar el material.
En arribar, vam veure unes llums.
Eren pescadors que vivien en les casetes on tenen guardats els llauts (típiques embarcacions de les Balears). No ens van dir res, i nosaltres vam intentar molestar el menys possible.
Fer el sopar en un raconet devant l'entrada d'una de les casetes, doncs no hi havia un espai pla en lloc, i buscar el lloc per dormir, van ser les coses que vam fer un cop ja abrigats, i el kayak va estar en lloc segur.


El nostre menjador.

La Fernanda, Fê a partir d'ara, es va encarregar del sopar, i jo d'explorar els voltants.
La veritat és que millor impossible.
El sopar estava boníssim, i el lloc per dormir... doncs com a mínim, era pla, hi cabiem els dos comodament, i no ens hi tocava el vent.



Al matí següent, ens vam llevar d'hora, doncs haviem decidit durant la nit anterior, que la "tàctica" passava per aprofitar els matins, doncs el vent és més suau, per remar amb tranquilitat i fer el màxim de quilòmetres.
La previsió dels dies que teniem, no era massa bona, amb dies de vent del nord (tramuntana) i ja sabeu com les gasta... i no massa sol.
Els dos pescadors, ens van avançar, i es van fer a la mar abans que nosaltres. I no només això, sino que ja tornaven de pescar, quan nosaltres entravem a l'aigua.


Els "veins" tornant ja de pescar.


Interior d'un dels llocs on guarden els llauts.

Val a dir que van sortir a pescar el dinar, i van trigar ben poca estona.
El ritme del segòn dia va ser alt. Encara teniem moltes ganes de remar, i de fer la volta. El dia ens acompanyava, i el mar era un mirall ben llis. Així doncs el kayak, lliscava perfectament, i tota la força es veia reflectida en una bona velocitat.



La primera parada la vam fer en arribar a la Cala d'en Serra.



Magnífica. A més ens hi va rebre un sol calid, que ens va dificultar tornar a l'aigua... ho vam fer just després d'una petita dormideta...
En acabar un petit pica-pica, vam comentar la següent etapa. Veient que el dia era millor del que esperavem, teniem la intenció de aprofitar-ho i fer més quilòmetres dels planejats.
El següent tram, el mapa l'agafa la Fê, que esta una mica aborrida. Jo porto el timò, i sempre resulta més distret, que no tan sols remar com el "conill" de les Duracell!!
Això farà que el recorregut sigui molt divertit.
La Fê, està aprenent el català. Ella és del Brasil, i tot i haver après molt en l'any que porta entre catalans, hi ha alguns sons que li costen.
Així va ser com un escull, es va convertir en una cosa ben diferent...
La punta d'Eivissa que es troba més al Nord-Est, sobre Punta Grossa, hi ha unes illes que s'anomenen Ses Formigues. Just al costat, i trobem un escull, que s'anomena s'Escullet.
Fins aquí tot be.
L'anècdota be, quan la Fê, seguint la nostra costum, m'informa del nom de les illes, i del nom d'una punta...
Segons ella, la punta es diu: "sesculet".
A mi ja em sobtava... esculet, de cul? Jo li deia que em semblava extrany el nom. Així doncs ella ho tornava a llegir, i repetia: "sesculet". Jo prou li deia que en principi com a les Balears parlen salat, això voldria dir que la punta es deia:"el seu culet", i se'm feia extrany.
Després de donar-hi moltes voltes, trobava més lògic que el nom provingués de la paraula: escull, escollo en castellà li deia jo. Doncs en passar per la punta i veure les formes de les roques, això em semblava el més adient.
Finalment, i recordant que ella te certa dificultat per pronunciar paraules com: llum, conill,.. i d'altres amb la "LL", vaig preguntar si la paraula s'escribia amb una o dues eles...
I així va ser com vaig poder riure una bona estona amb el mal entès de: "ses culet" i "s'escullet".




Illa de Togomago.

La segona parada, la vam fer a Cala Nova.
Era dilluns Sant, i estaven totes les botigues de queviures tancades.
Com no teniem gaire aigua, vam anar a pendre alguna cosa en un bar.




Crec que deuria ser prou sorprenent veure'ns allà asseguts.
Primerament per les "pintes" la nostra roba de kayaquista, no era segurament la més adient ni la més elegant.
I segonament, per estar ben abraçadets a una taça de tè o cafè ben calent, doncs feia vent i al baixar del kayak ens haviem mullat a més. Així que teniem molt fred.



D'aquí ens vam plantejar com a objectiu, arribar a Cala s'Olivera, o Cala d'Espart. Totes dues situades entre Sta. Eulalia i Eivissa ciutat. Va ser mentre bebiem d'aquelles taces calentes, que ens vam adonar, que si aconseguiem remar tots els dies com aquell, si ens donava temps a fer la volta. Una mica apretat, però possible.
Així doncs, vam tornar al kayak, amb més ganes encara, i tot i el vent que s'anava aixecant, i les onades més grans, vam enfilar cap al Sud.
L'arribada a Cala s'Olivera, va ser prou calmada tot i les onades que s'havien anat aixecant durant les dues hores que vam remar. La cala feia una reconada i les onades no hi arribaven amb força.
La cala ens va agradar tan sols i vam posar els peus. Després en descobrir que s'hi arribava en cotxe, ens va deixar una mica desilusionats. Tot i així ens hi vam instal.lar a la perfecció. Vam buscar un lloc per fer un petit foc, per tal d'assecar-nos i escalfar-nos mentre feiem el sopar.
Tot i que la Fê volia dormir a prop del foc, m'hi vaig negar per la proximitat de la pista. No volia que a mitja nit arribes un cotxe i ens dones un bon ensurt. Així doncs vaig explorar la zona, i vaig ensenyar-li els 3 o 4 llocs que em semblaven més adients.
Al final el que vam escollir va ser tot un encert.



No ens hi tocava el vent, no ens va caure gens d'humitat a sobre, i quan malauradament van arribar 4 jovenets beguts i amb ganes de gresca, era prou allunyat perque no ens molestessin.
El matí vam tenir una desilusió.
En llevar-nos, vam escoltar les onades trencar a la platja, i desseguida, vam saber que no eren com les d'ahir.
Eren més sorolloses i pertant més grans.
En treure el cap damunt les roques que hi havia al entrar a la cala, vam veure el mar enforiosit.




No hi havia dubte, ni va caldre res més que una mirada entre nosaltres per saber que estavem d'acord.
Avui no sortirem a remar.
A la vegada, sabiem que les nostres esperances de fer la volta a Formentera, s'esvaïen. Ara, tan sols ens quedava esperar i veure quan duraria el temporal, i si com a mínim, podriem fer la volta a Eivissa.



El dia de temporal, el vam ocupar anant a correr fins el poble més proper i fent compres. No massa res, però alguna... cerbeseta va caure!!
Sino la tarda no hagués estat el mateix.


La Fê devant el supermercat DELMAR. Es el nom del seu pare...


Temps per tot en el dia de "descans" forçat. Meditació i tot.

Cuinar i menjar, sembla que no, però tambè pot ocupar molt de temps... sobretot si es fa al foc de les brases.
Això si abans s'ha d'anar a buscar llenya, cosa gens fàcil en aquell indret, on trobar un arbre mort, em va costar lo seu. Si a més hi afegim que no tenia res per tallar-lo... imagineu-vos el que vaig trigar.
De fet la Fê ja cansada d'esperar-me i de llegir la guia d'Eivissa, feia estona que em buscava. Per sort, no em va trobar a mitja feina... intentant pescar un tros de cordill que havia llençat a una branca per tal de fer-la caure... i jo tot convençut que al ser morta, cauria com si res! No si devegades el no pensar ni cinc segons, fa que hagis de pensar cinc hores per solucionar l'error.
Total, que vam tornar a fer foc.





I vam passar el vespre xerrant i rient. Cuinant, be jo, perque la Fê va tenir la sort d'ensopegar el camí correcte a la tornada a la cala des del poble, i com jo confiava que no o faria li vaig prometre que si em duia a la cala amb menys de dos errors, li cuinava i li... be que rentava els catxarros tambè!! No si jo tambè... quines juguesques a perdre!
La nit sense incidents.
Al matí, quan ens vam llevar, el soroll de les onades, ja era més... menys estrident. Això ens va fer suposar que el mar deuria estar millor.
En treure el cap sobre les roques, vam veure que si, però que encara estava... "emprenyat" que es diu!
Vam decidir esmorzar al lloc habitual, i així poder estudiar com ho fariem per sortir de la cala.
Ens vam adonar que podriem pujar al kayak amb garanties de que no ens entres aigua dins les banyeres, en una raconada entre roques. De difícil accés, però millor mullar-se la roba que no haver de treure aigua de dins el kayak.
La sortida, la fariem enfilant les onades de proa ( pel davant) i sobretot ben rectes i amb força. Hi havia la possibilitat que ens trenques alguna onada a sobre, gens "maco" i les que picaven a les roques, feien uns anar i venir que tampoc posaven fàcil les coses.
Però... ens vam adonar que després de la sèrie de tres onades grans es donava una certa calma. Aquell era el moment a esperar!
Quan ja vam tenir-ho tot recollit, ens vam disposar a probar sort.
Concentrats i parlant de les sensacions i coses que anavem veient, vam aconseguir enfilar-nos al kayak sense que hi entrés aigua.
Primer repte aconseguit.
Ara quedava però el més difícil.
La Fê em va dir va ara! Ara és el moment!!
Jo no havia pogut obserbar les onades, i no tenia gens clar que haguessin passat les grans, però vaig dir si tu ho dius, jo "fè" amb la Fê cega!!
Així que li vaig donar amb el peu esquerra al timò, i vaig començar a remar tot lo fort que podia. La Fê al darrera, feia el mateix. Així va ser com vam enfilar la sortida de la cala, i com vam passar en un tres i no rés pel lloc difícil.
Ens va semblar més fàcil del que pensavem, però crec que vam fer les coses be, i ho vam encertar.
El mar estava una mica mogut, però res que ens inquietes. A més el teniem de cul, així que anavem surfejant una mica, el ritme era ràpid.
Unicament ens va impacientar un xic el creuar per davant del port d'Eivissa. Jo pensava que si sortia o entrava un baixell dels de la Transmediterranea... uf!! que gros es deu veure una d'aquelles moles des d'un kayak...
La Fê no es trobava massa be, i tenia ganes de parar. En vam anar parlant, i jo li deia que no em feia gaire gràcia parar a la primera platja que hi havia. Ella no entenia el perque de la meva obstinada negació a parar en aquella platja de sorra blanca... però llavors quan li vaig dir, ho va entendre deseguida.
Resulta que una de les platges que hi ha a la zona de Ses Salines, la des Cabellet, és nudista i... gay!! Aquell matí la Fê m'havia posat una flor, que jo li havia regalat, al xaleco. I a mi ves per on no em feia massa gràcia parar allà amb aquella pinta!! que vols que et digui... diguem eixalabrat si vols!!
No!, bromes apart.
Com les onades ens venien de cul, no em semblava bona idea voler parar en una platja on les onades ens hi empenyient. Tenia al cap que una miqueta més enllà donariem la volta a una punta, i al darrera, ja a l'abric de les onades, podriem baixar més tranquilament.
Però vet ho aquí!! les lògiques devegades fallen... i sobretot quan no contes amb el vent.
Resulta que d'Eivissa a Formentera, hi ha la una sèrie d'illes, la gran majoria ben arrenglerades... gairebe formen una linea.
Entre illa i illa, hi ha roques a menor profunditat que la resta, i resulta que això proboca que les onades que arriben, al trobar un terra emergent, doncs pugin com si arribessin a la platja, i trenquin.
Total que ens vam trobar que el que havia de ser una volteta de no res, es va convertir en una senyora volta, per esquibar les onades. Que us prometo eren prou grans com per fer venir una mica, una mica no!!, que coi!, molt de "canguelis"!! A més ens vam trobar amb un inesperat vent de cara, de l'Oest, quan la previsió deia Nord. Així que la parada va haver d'esperar, una altra hora de remada dura en contra del vent, i les onades que es formaven. Molt més curtes i molestes que les de fons, llargues i suaus que teniem abans.
La platja que vaig escollir, era la Platja des Canal de s'Olla. Hi vam arribar, i ens hi vam trobar moltíssimes algues. La Posidònia Oceànica, declarada patrimoni de la Humanitat.


Contents de tenir els peus al terra.



Per fi ens vam poder relaxar. Vam menjar per carregar piles, i vam fer una mmigdiadeta al solet. Això si es vida!!
Al cap d'una hora ja tornavem a ser dalt del kayak, rumb al pròxim objectiu. Cala Llentrisca o Cala d'Hort.
En girar la punta de la Rama, ja ens vam adonar que avui no arribariem tant lluny com pensavem.
El vent de cara ens dificultava remar, i el kayak, devegades en prou feina es movia. El recorregut que amb bones condicions haviem contat fer en 1h, vam fer-lo en 1h30' i fent-nos hi de valent. De fet, la decisió que vaig pendre mentre anavem a contra vent, va ser d'anar a fer una parada a una cala intermitja, Port Roig, per descansar un xic, beure i menjar. No vam ni baixar del kayak. És sorprenen com canvia quan et poses darrera d'una pared de roca. Sembla impossible que a l'altre costat, hi hagi un petit infern.
La següet tirada fins la Cala Llentrisca, la vam fer en 20' més del previst, però tot i això ens vam considerar afortunats, ja que les rafegues de vent anaven a més cada vegada.
En arribar una abraçada d'aquelles que diuen molt. De l'esforç, de la tensió, de l'alegria de posar peus a terra... i de deixar de lluitar contra un enemic tant fort.
Però el dia d'avui no havia acabat...
El temps ameneçava pluja, el lloc no ens semblava massa adient per passar la nit en cas de pluja i encara quedaven 4 hores de llum.
Així que després d'un breu mos interromput per les primeres gotes, ens posem en marxa.
La veritat és que jo no en tenia cap ganes. El dia ja m´havia estat prou mogut. Remar amb pluja no em venia de gust, però el vent tot i que fort, ens deixava fer. El passar una nit allà sense cap tipus d'aixopluc, be la nostra tendeta... no em venia de gust tampoc... així que vaig acceptar la proposta de la Fê d'anar fins la Cala d'Hort. Objectiu del dia d'avui.
Això ens assegurava gairebe la volta, ja que pel dia següent, tan sols ens quedarien 2h si el temps era bo.
Però el vent va passar de ser fort, a fortíssim.
L'avanç no existia per moments, o més ben dit per minuts. A més les onades que formava el vent eren prou grosses per inquietar-nos fins al punt de no voler ni parlar. Estavem concetrats. Molt concentrats. Sabiem que la linea del límit estava aprop. El límit implicava una volcada, sense conseqüencies si aconseguiem pujar dalt del kayak ràpidament, però sino, les coses es complicarien.
Tant jo com la Fê, ja hem remat junts amb aquest kayak i en condicions similars. I... vam donar-nos la volta... En aquest cas, la situació era millor doncs les onades ens venien de cara. Pel tema estabilitat doncs ho teniem millor, però en el tema d'arribar a l'objectiu... molt pitjor.
Cadaun es feia la seva película.
La Fê pensava: queden 3 hores de llum, i s'ha d'aguantar aquí sobre com sigui aquestes 3h i anar intentant avançar poc a poc...
L'Arnau es maleia per no haver pres una decició més encertada abans, i haver-se estalviat aquesta situació, un xic... límit.
Quan per fi vam arribar a la zona de sotavent, al costat de la platja, vam cridar d'alegria. Be, mentida! jo vaig cridar interiorment d'alegria. No vaig relaxar-me fins que no vam ser tots dos de peus en terra, i ens vam mirar amb tranquilitat. Llavors si!! llavors somriures... crits, esbufecs,... comentaris de la tensió passada,... UFF. Que be, que be!!!
La sort ens va somriure, i vam poder instal.lar-nos en un porxo, que donava molt bon rollo si plovia.





Però a més hi vam poder estendre la roba molla, i vam poder cuinar a l'abric del vent... ah, una joia de lloc.



Quina us agrada més?? A mi... les dues!!

Tambè vam poder mirar Es Vedrà amb tranquilitat, ja que al passar davant seu una hora abans, no haviem ni gosat aixecar els ulls per mirar-lo un moment. Era massa arriscat no veure una onada que venia per ves a saber on.



Les dues hores que vam tenir de tranquilitat per acomodar-nos, per abrigar-nos i veure la posta de sol, van valdre les hores d'esforç.
Que ràpid oblidem...
El sopar ens va quedar boníssim. No se si per la gana, o perque el vam cuinar amb molt carinyo, però aquells nodels, i aquell arros pre-preparat, estaven d'allò més bo.
La nit va deixar al descobert les estrelles. I això... això ja va ser la guinda.
En posar-nos a dormir, tot mirant el cel estrellat, vam parlar del que havia passat en aquelles últimes hores de rem. Cap dels dos volia haver de remar amb aquell vent durant 5 o 6 hores. Així que vam fer varis plans: A,B,C...
El principal, passava per aixecar-se de nit i sortir a remar gairebé de negre nit. Amb sort el vent seria més suau a primera hora, i arribariem a St. Antoni a temps, abans no es poses massa fer!
Sino, doncs aniriem decidint en tot moment, i si calia parariem en alguna cala, i donariem per acabada la volta.
La Fê tenia el vol amb aviò la tarda següent, i no voliem fer tard.
Vam complir l'horari de llevar-nos i el de sortida i tot. Cosa no massa habitual, ja que m'encanta esmorzar amb tranquilitat. Però s'ho valia avui...
Ens vam posar a remar, i el mar estava d'un tranquil... que no m'ho creia. Després de la tarda d'ahir, no em volia creure que es mantindria així, i que la previsió de vent, no es compliria. Però prometo que estava tant planet, que era difícil d'imaginar que pogues canviar tant, i en poc temps.
La primera punta per la que vam treure el cap, ja ens va donar a entendre que el vent no seria com el d'ahir, però que no esperessim les coses molt fàcils.
Tota la 1º hora, va ser "tranquil.la", però quan més ens acostavem a les illes de sa Conillera, les que estan just devant de St.Antoni, més ens adonavem que en sortir de l'abric de l'illa, les coses canviarien.
L`´unic problema que hi veia, era que ahir tot i la mala mar, les onades i vent, ens venien de cara. Però avui, ens vindrien de costat. Totalment perpendiculars. I això no m'agradava gens, doncs és molt més fàcil volcar en aquest tipus de condicions.
Al final, però, tot i el vent i les onades... vam arribar i sense tants ensurts com esperavem.
Per llei de Murfi, va ser arribar i començar a notar com el vent baixava d'intensitat. Però ja ens era igual, ja erem a la platja des Calò des Moros, i la volta havia arribat a la seva fi.


Contents d'haver arribat. Fi de la volta a l'Illa d'Eivissa.

El que segueix, no te massa res d'aventura, doncs, ens vam dedicar a netejar, dutxar-nos, menjar en un restaurant... i anar a Eivissa a llogar un cotxe per poder anar a l'aeroport. Des d'on la Fê, volava a Madrid. Però per sort un parell de dies més tard tornaria cap a Coll de Nargò.
Jo...?? doncs amb el meu flamant cotxe de lloguer, i un cop vaig haver deixat la Fêa l'aeroport, vaig fer ven poca cosa... sopar i anar a dormir.
El dia següent, no pintava tant complicat com va ser.
La feina de bon matí, va ser carregar el kayak al Daewo Matiz... us imagineu un cotxet d'aquestes característiques amb un kayak el doble de llarg a sobre?
Deixeu d'imaginar, i mireu la foto!!!


Espectacular o no?? Ja,ja,ja!!! i jo deia que no quedaven aventures...

El viatge el vaig fer ben a poc a poc, i no va ser massa difícil, unicament havia de controlar els cotxes del darrera... no fos que algú es menges el meu kayak sense voler.
L'últim entrebanc, abans de deixar Eivissa, va venir quan després de deixar el cotxe al parquing de l'empresa de lloguer, em vaig dirigir a on tothom m'havia dit que sotien els baixells cap a BCN de la Transmediterranea, ara Acciona. Resulta que no era allí!! i com sempre... on haiva d'anar? Doncs a l'altre costat de port!!
Així com si tot fos molt senzill quan es va pels carrers amb un kayak de més de 6m i carregat com un ruc...
Jo ja patia per arribar tard.
Així que vaig apretar el ritme... be, tot el que es pot mentre empenys un kayak i portes una "senyora" motxilla sobre les espatlles.
Això si!!! que ho vaig fer... arribar ben suat!!
Després de la "correguda", em van donar el plaer de passar-me gairebe una hora esperant a entrar al baixell.
Vaig ser l'últim.
Per coses dàquelles, el baixell, era el mateix de l'anada. Si, si, us ho prometo. El mateix!!
Així que ja sabia on lligar el kayak i com fer-ho.
Tambè sabia on anar, on eren els labavos, on el bar...
Aquesta vegada, em vaig instalar en un bon lloc, i vaig estar gairebe les 9 hores de viatge, escribint aquesta aventura a Eivissa, en kayak i amb la Fernanda.
L'arribada a Barcelona, no va estar excempta de curiositats.
La Fernanda, havia deixat la furgo en un lloc de Barcelona, que segons ella quedava prop del port.
Està claríssim que les distàncies per uns i altres no són mai iguals...
Deu ser perqué Brasil, és molt gran, comparat amb la nostra Catalunya.
Per mi era a can Coll... i suposo que per "culpa" de.. si, si del kayak!!
Per sort vaig poder deixar el kayak al port, no sense aquelles paraules tant agradables de: "lo puedes dejar, però yo no me responsabilizo de que este aqui cuando vuelvas"
Tot i així em vaig arriscar a no anar amb el kayak per Barcelona, i a més haver de pujar-lo a la munatanya de Montjuic!! que és on la Fernanda m'havia deixat la furgo.
Aprop en diuen algunes...
Un cop recuperada la furgo, i el kayak sense problemes, tan sols va quedar carregar aquest últim, i marxar.
Evidentment, em quedava una última recomanació del noi que vigilava la porta d'entrada al port.
Mentre jo carregava el kayak, em va recomanar: "Yo de ti vigilaria el cotxe que aquí van muy a saco!!"
I jo que estava al costat!! carregant el material, vaig pensar per dins: No si entenc perfectament que no vulgui venir a Barcelona!! si tot son problemes!!has d'anar amb 10 ulls per no quedar en piloltes al mig del carrer!!

Doncs així és com va anar la segona part del meu viatge a Eivissa.

Vagi be nois, i de debò.

MOLT RECOMENABLE EL VIATGE AMB KAYAK PER L'ILLA.