sábado, 25 de febrero de 2012

Tornem a agafar la Btt

Doncs si, ara ja toca... el fred i les cascades de glaç, es van acaban per aqui.. tot i que encara espero poder disfrutar alguns dies més.


Com a cuiriositat del dia.. el Codo gelat!!! a veure qui s'hi banya ara!!!

Així, que a més de correr, farem quilometres amb la btt principalment, que la carretera fa por!!!
Avui he pogut disfrutar d'una bona sortida i visita a un bon cim. El Tossal del Faig.
Uns 1000m positius des de casa, i una pista molt trencada, amb molta pedra, han fet que les meves cames no descansessin com estava previst avui... que vols!!! sino haver triat carretera i pla!!!


Doncs res, dir-vos que el mapa de la Alpina de la zona, esta molt be, i dona moltes idees per enllaçar recorreguts.
Apa a disfrutar!!!
Per cert, la bici amb tots els gadgets, no queda malament, oi!!???


En tot cas, segueix anant de MUERTE!!!!!

domingo, 8 de enero de 2012

Tornada de vacances i inici d'any 2012

Les vacances de l'any 2011, es van acabar.

La tornada a casa, be a Catalunya, va ser el 21 de desembre.

En arribar vaig anar a Girona, on m'esperava tota la família.

Després de passar uns dies encantadors amb tots ells, sobretot amb el meu fillol.... que em te enamorat..., vaig pujar a Coll de Nargó.

Amb els meus nebots, tots tres, m'hi sento molt be. Els trobo encantadors, i em fan passar molt bones estones.

En Roger, es el meu nebot més gran, i a més el meu fillol.

Suposo que per aquesta raó i d'altres que no us diré, l'hi tinc un especial afecte.

Com diuen els Castellans: Hogar, dulce hogar.

En arribar a casa, em vaig trobar amb unes sorpreses... no us diré pas quines...

Les va deixar la Fernanda abans de marxar. Gràcies

Un cop més o menys instal·lat, vaig començar a fer alguna cosa d'activitat física... portava 6 setmanes sense fer res de res, i tot i haver fet un parell de sortides en bici per Nadal, amb l'Albert Roca i els meus germans, no va ser fins no vaig començar a córrer més habitualment, que les cames es van posar dures com pedres.

Amb el fi d'any, vaig fer la meva darrera cursa del 2011.

La Sant Silvestre de les Planes d'Hostoles.

Vam anar-hi gairebé tota la família, i va ser d'allò més divertida, tant pel recorregut, com per l'ambient i els amics que hi vaig trobar.

Amb les campanades del dia 31 de desembre, deixàvem enrere el 2011.

Un any ple de bones experiències.

Em quedo a nivell personal, les 2 voltes a la Carros de Foc. Una experiència inoblidable.

Per cert, a final d'any, quan vaig tornar a l'Alt Urgell, m'esperava una sorpresa molt gran, i que em va alegrar el dia per ella sola.

De ben segur que no sabeu quina....

Doncs si, una samarreta de "finisher" de la Carros de Foc!!! Però.... amb una petita diferència de la que tots teniu...



mireu al darrera!!!!


Amb el temps i tot!!!! les 23h59'40''!!!! BRUTAL!!!

Boníssim el detall de la gent de Carros de Foc.

MOLTÍSSIMES GRÂCIES A TOTS!!!!!


Començava doncs,en acabar les campanades, el 2012, i amb ell la meva ferma decisió de començar a entrenar seriosament.

No és que vulgui fer més que ningú. Únicament, fer un xic de tot... un xic de tot, el que m'agrada... i per tant, moltes hores de moltes coses...

De les bones primeres experiències de l'any, va ser anar a escalar amb en Marcel.

Vam anar al Coscollet, que no hi havia estat mai... i soc de Nargó!!!

Sempre he sentit a dir que era liat, que era llarg, que necessitaves moltes hores....

Però en Miquelet, el nostre inesgotable Miquel Blanco, ens va muntar una sortideta al Coscollet.

La via escollida: La indi pytecus.

Que per arrodonir-ho, és d'un ex-company de feina i amic.

Anton!!!!


Vista del Tossal del Coscollet des de la collada, abans de començar el descens cap a la base de la pared.




Jo no les tenia totes... doncs m'havia fixat que la pared, no tenia moltes hores de sol en aquesta època. I en Marcel, després d'una infructuosa intentona a la Neuronium del mateix Coscollet, no volia haver de tornar a sortir... tard i sense acabar la via.

Al final, va ser una bona via, no de les millors, però si amb molt bona lògica, amb alguns molt bons llargs, i d'altres... típics de la zona.

Però vaja...genial. Sobretot per la posta de sol que vam tenir dalt el Coscollet.



En Marcel, un bon company... em frena un xic..., i així puc disfrutar de postes de sol com aquesta!!

Si fos per mi... sempre amb el cuet al cul!!! ja ja ja

Els dies anaven passant, i jo anava entrenant, i seguint tot o gairebé tot lo planejat.

Això m'ha permès, de passar d'un estat físic bastant dolent, a acceptable, i així anar veient com cada dia, les coses costen menys, i les agulletes van essent menors a mesura que passes els dies i les activitats es succeeixen.

I així, després d'uns dies corrent, arriben els primers dies d'esquí de muntanya.

El primer dia, va ser... bastant desastrós.

Mal als peus per les botes... llaga al talo inclosa... i mal de cames en acabar la baixada.

Però... com sempre, no hi ha mal que per be no vingui... (traducció literal)

El segon dia va arribar acompanyat d'un nou company de feina. Doncs l'altre no es va presentar...

Va anar molt millor. Físicament més be, les botes ja no van fer tant mal, no hi va haver llaga al taló, i els esquis i les pells noves, van anar de nassos!!!

Les sensacions sobre els nous esquis, molt bones, per ser el primer dia.

I com hi ha un segon dia d'esquí, n'hi ha un de segon, d'escalada en via llarga.

El meu company Miquelet, ara ja no cal que us doni més dades sobre ell, em va portar a la Cinglera dels Esplovins.

Volia repetir una nova via d'un seu amic. El David Hita.

Els graus, després d'haver patit i suat de valent al Coscollet, em semblaven una mica durs per mi, però com jo savia que ell no protestaria per anar fent de primer de cordada, si calia, tota la via, vaig acceptar.

La via: UESMAP.



La ressenya molt bona, i els graus... creec que s'han de confirmar... els 5-5+ rollo classic, durs.

Els 6a-6a+... doncs ja apretes... ja!!!

El 6b creec que no ho és.

El 6c... dur i més per ser el primer. Però amb 6a-6b A0, es passa be.



Vista de la via a la Cinglera dels Esplovins. Es senzill trobar el peu de via.

El primer llarg com era 6c, vaig fer 2 A0's.

Estava un xic escarmentat de la rebentada del dia del Coscollet, i com els 6c ara em queden un xic grans, i la via tenia varis llargs de: V,V+,6a i fins un 6b, a mes del 6c... amb possibles trams a equipar amb els aliens...,vaig preferir no buidar-me en el primer llarg.


Vistes des de la pared cap al pantà d'Oliana, i amb la boira de la plana de Lleida al fons. Com m'agrada el meu país.


La primera reunió.



En Miquel a punt de sortejar els desploms de la novena tirada.



Boníssima tirada!!!



Les vistes en arribar a dalt, acaben de donar un punt excepcional a l'escalada.

Al final la via molt bona, us la recomano.

Per ser la primera repetició, crec, la via estava molt neta. Es nota el "curro", de qui l'ha oberta, per netejar i deixar-la en les millors condicions pels que la repeteixin.

I ara ja tan sols em queda esperar a veure si les condicions del gel als alps, milloren, i podem pujar a fer-hi un mini... "stage".





viernes, 14 de octubre de 2011

Nariedada!!!! escalades nocturnes!!!

Que vau fer la nit del dia 11 al 12 de octubre..???
Doncs jo, si ho recordo, perquè va ser una nit molt especial, i tot gracies a una d’aquelles idees que de tant en tant em venen al cap, i que finalment, i gràcies a un bon amic, he pogut portar a terme.

Una NIT A NARIEDA!!!!
Estrany??
Doncs segueix llegint, i veuràs com d’estranya és la història.
Ara ja fa uns mesos, li vaig fer una proposta a un amic... em Miquel.
En Miquel, és primer amic, i per coses de la vida, company de feina.
La proposta, va sorgir per un pique mental que te un dins seu. De fet, es diu que un és així, i no si pot fer massa res…
Tot va començar l’any pasta, quan vam quedar amb en Miquel, i vam fer una via a la cara Nord de la Narieda, de nit, durant una nit de lluna plena.
Va ser brutal, i ens ho vam passar d’allò més be.
Aquest any, uns companys de la feina, van anar a fer un enllaç de dos viés obertes per un d’ells. Una a la cara Nord i l’altre a la Sud. (Xelo-Bam i Postre de músic )
Des que vaig saber que ho volien fer, em va passar pel cap d’intentar rebaixar-los el temps que ells fessin. Tot normal fins aquí.
Però,.. i aquí be lo millor, no se’m va pas passar pel cap de fer-ho de dia… sinó que per posar-hi un punt més d’emoció i estrès, vaig pensar de fer-ho durant la nit…
Per això li vaig dir a en Miquel, el meu company de cordada nocturna, si es volia apuntar a l’intent de rebaixar el temps de l’enllaç de les dues vies.
L’estiu ha estat ple de entrebancs per fer-ho, no coincidíem mai quan hi havia lluna plena, així que ha anat passant el temps, i l’intent anava quedant allà aparcat.
Però, la tardor ha arribat, i amb ella la baixada de temperatures nocturnes… així que em vaig apurar a dir-li a en Miquel, que sinó ho fèiem aquest mes de octubre, potser no podríem fer-ho al novembre.
Així doncs, vam mig quedar per la propera lluna plena, anar a fer les dues vies de nit.
Quan vaig passar per Nargó a recollir material, ja es podia entreveure una gran nit...

com m'estimo aquesta raconada!!! (Coll de Nargó a la dreta, il.luminat lleugerament. Vall de Perles i part de l'embassament d'Oliana al mig, Roca Narieda a la dreta... amb la masia del Pujol als peus)

Per "flipar"!! si o no??? és la lluna i no el sol!!!
Vam quedar a les 19h a casa en Miquel, que és just a sota de la pared Nord de Narieda.
Vam sopar, 4 persones. En Miquel, en Jordi, en Guy (son els dos amics amb qui vaig anar a Mallorca el setembre) i jo mateix.
En Jordi i en Guy, tenien ganes de venir, i es van apuntar a la sortida nocturna. Tot i així, ells tan sols volien fer-ne una.
Nosaltres per temes logístics, vam triar començar per la Postre de Músic, a la cara Sud. La decisió era tan fàcil, com veure que la lluna donava a aquella cara a primera hora.
En Jordi i en Guy, anirien directament a la cara Nord, a la Xelo-Bam.
En Miquel, va deixar clar que no havia vingut a escalar a poc a poc... tan sols començar la aproximació, gairebé em fa córrer... jo pensava que era perquè duia la corda... però crec que no, era ell qui apretava.
Amb menys de 20minuts érem a peu de la “Postres” tot suats!!!

Alegria d'en Miquel, perquè jo no vaig endevinar on s'amagava la pedreta....
En Miquel, va començar els dos primers llargs, ho vam fer a sorts, i li va tocar!!!
No vaig poder fer-li ni una foto... (ja veieu el que es veu en la que he penjat!!)

Al mig del meu foco de llum, hi podeu veure en Miquel... un puntet més claret que la resta...

Ressenya de la Postres de Músic a la cara Sud de Roca Narieda. (ressenya extreta del blog del X.Graner: http://alturgell-xgrane.blogspot.com/)
La via de dia, és fàcil de seguir exceptuant un parell de llocs, però de nit, sense veure on eren els altres seguros, que n'hi ha ben pocs a la via..., que marquen el recorregut, ens va tocar navegar un xic per aquelles plaques d'adherència sense rumb fix.

Vam arribar a dalt de la via, quan duiem 2h 05', ens vam canviar, vam fer un glop (en Miquel, jo no en vaig agafar) i vam correr avall.

En Miquel fent un glop amb Organya al fons (les llums que es veuen).
Al cap de poc de baixar, ens trobavem al mateix lloc que un any abans,... és un tram de pineda, en el que hi vam veure unes coses que brillaven. Aquest any tambè hi eren.
Son petites aranyes, i el que brilla, son els seus ulls!!!
Arribem a la pista, deixem enrere el corriolet, i per fi veiem la nostra propera via. La Xelo-Bam. Hi veiem unes llumetes. En Jordi i en Guy.

Roca Narieda i la Xelo-Bam de dia.
En poc temps som a peu de via.
Portem 2h44' quan comencem la via.

Ressenya de la Xelo-Bam.
En 16 minuts som a la segona reunió tots dos!! això no és escalar, sinó volar!!!

Començant el 3º llarg de la via, que no el nostre 3º llarg... jo diria... que fa cara de passar-s'ho be!! no??
En Miquel comença a escalar amunt, i segons paraules d'ell: “vaig adelantar-los, perquè vaig veure que no havien començat el llarg d'artificial, i vaig pensar que sinó els passávem, ens farien perdre temps parats a la reunió!!”
Segueixo amb el llarg d'artifo, be es 7a en lliure, però avui no toca fer-lo en punt vermell... un altre dia... o nit??
Quan en Miquel está un xic per sobre de la meva reunió, i faltant encara un parell de llargs per arribar a dalt, li dic que portem 4h, i com ell volia fer entre 4 i 5h, doncs ens en queda una com a molt, per complir l'objectiu.
No sé com ho fem, però quan falten 40', comencem a caminar amb la via als nostres peus... ara tan sols ens queda la baixada. Be una petita pujada per anar fins al camí que puja o baixa de Narieda i tot avall.
Acabem corrent pendent avall, en Miquel es fa mal a un turmell, i li dic: “no cal correr, estem aquí per plaer...” ja.. ja...
Al final arribem a la carretera i ens sobren 3 minuts per fer les 5h!!!
I això que el propi Miquel, ho havia posat en dubte en varies ocasions...
Una gran nit... amb un gran amic, i en un inoblidable lloc!!!
Els nostres companys, van acabar un xic més tard la seva escalada a la Xelo-Bam, però ho van passar igualment be!!
Qui no!!, amb una nit així d'espectacular??

Visca les NARIEDADES!!!!!

viernes, 7 de octubre de 2011

Setembre a Mallorca!!! Psico + cursa a peu.

El Setembre arriba...

L'estiu s'acaba...

El mar es calent...

La gent acaba les seves vacances...

Mallorca ens crida...

El psicobloc arriba!!!!


Un començament com un altre, no??


Psicobloc. Una paraula que sempre em porta moltes i bones sensacions.

Una experiència que mai oblido, i que intento repetir cada any.

Començo a poc a poc, amb seny, però un cop ha passat el primer dia... tot canvia, el cos en vol més, vol provar vies mes dures, més altes, amb el pas difícil més amunt...

Cal no perdre el respecte a la caiguda, caure malament pot ser un desastre, però com m'agrada caure de més amunt...

Aquella sensació de por i excitació per voler fer, el que et sembla que no pots fer...

Aquell nerviosisme per intentar una via alta, que saps està al teu límit... però el mateix nerviosisme per poder tornar a tenir aquella sensació..., barreja de concentració i por, de respecte i de temeritat!!

I sobretot, escalar sense corda, sense pensar en els mosquetons, els punts d'assegurança, fins uns segon abans de caure.


Aquest setembre hi he tornat, amb dos amics.

En Jordi, amb qui ja és el tercer any que hi vaig, i en Guy, que era el seu primer any, i s'ha defensat prou be en aquelles coves.

En Guy, és un noi d'Israel, que en Jordi va conèixer a Tailàndia.

No el coneixia, però he disfrutat molt coneixent-lo, i escalant amb ell.


El psicobloc, és una modalitat d'escalada, que es fa en les coves dels penya-segats de la costa.

Mallorca és un dels millors llocs del mon. Perquè? Doncs perquè el seu clima, la temperatura de la seva aigua, les seves cales, les seva roca, els colors de la roca... tot fa del conjunt, una cosa única.

Ah!! no hem d'oblidar l'alçada de les seves coves, algunes fins a 22m!!

A Mallorca, hi anem a fer psicobloc, però sobretot a "flinyar"!! (a veure els amics també!!)

Què és "flinyar"?

Doncs és el nom que se li dona a totes aquelles sensacions que deia abans, aquella barreja de por...

de fet be de:

Fly(volar en anglès) i ginyar-se(català i del bo!).

Vam poder escalar a dues de les coves altes: Cova del Diable, i Porto Colom, a més de les més concorregudes, (per les vies, per la no massa alçada, i per la seva platja) Cala Barques.


Com explicar el que se sent, és molt difícil, us recomano anar-hi, i intentar escalar a la per mi la millor: Cova del Dimoni.


El procediment, és el següent.

Localitzar la cova.

Localitzar el descens (cal baixar primer per escalar)

Localitzar els llocs de descans i les sortides de l'aigua. Moltes vegades, hi ha pingos de corda ancorats a la roca, per ajudar-vos a sortir.

Localitzar la via, i gasssss!!!

A FLINYAR!!!!


Evidentment, com amb tots els esports, hi ha tàctiques i trucs que ajuden a escalar millor, o a fer l'estada més còmode.

Bossa de magnesi de psicobloc (la feta a casa, segueix essent per mi la millor).

Tovallola tipus saltador de trampolí (sempre es molla)

Aigua i ..

Sobretot magnesi, tant líquid, com en pols, però sobretot líquid!


A més d'escalar, vaig fer uns quants entrenaments de córrer a peu.

Per mala sort, m'havia esguinçat el turmell dret el dia anterior a volar a Mallorca, així que vaig sortir a rodar 2 dies suau, per provar, i el dissabte, 7 dies més tard de l'esguinç, vaig quedar amb uns amics de Mallorca, que em van treure a passejar pels bonics corriols que hi ha a l'illa. (Jon Ander, Andrés i Joan)

La visita sorpresa a S'avenc de Son Pou, va ser impressionant!!

No us en donaré més dades, recordeu el nom, apunteu-lo, busqueu per internet, però intenteu anar-hi. No us deixarà indiferents. Us ho asseguro.


Ja sabeu , aneu a Mallorca el Setembre, millor, que no hi ha tanta gent, i les coses bones encara son allà. Sol, bona temperatura de l'aigua i bona gent!!!

Espero que us agradi el meu primer video... editat per mi!!

http://www.youtube.com/watch?v=R7k5GEtirU8

martes, 30 de agosto de 2011

Entrenaments per l'UTMB

Els entrenaments per l'UTMB, no comencen tan sols dues setmanes abans d'una prova com aquesta.

Evidentment, quan es vol preparar una cursa d'aquesta distancia, cal preparar-se amb molt de temps.

Així que tot i anomenar aquest escrit: "entrenaments per l'UTMB", no hi trobareu res del que us penseu....

Quan vaig decidir anar cap a l'UTMB, ja fa 8 mesos, vaig planificar uns dies amb anterioritat lliures. Per poder fer el viatge amb tranquil·litatat, per poder estar a Chamonix uns dies abans tranquil... (tot i que es molt difícilil quan t'agrada tant fer qualsevol cosa... escalar, aigües braves, córrer,...)

Llavors va ser quan en Kilian, va proposar de fer una cursa "pirata" al Mont Blanc.

I així va ser com vaig intentar canviar alguns dies de feina, per poder anar-hi.

Al final, hi va haver un canvi de plans, i no vaig anar a fer la "cursa pirata", per moltes raons, però la més important, va ser per "culpa" de l'Aiguille Dibona.

Ja fa anys que vam estar a punt d'anar a fer-la, però va fer mal temps...

Qui l'ha vista, te ganes de pujar-hi... sinó té vertigen..., es clar!!

Fa un o dos anys, un company de feina, el nom del qual no vull dir.... la va fer en sol-o/itari.

Des de fa un temps, aquest tipus d'escalada, em va tornant a cridar l'atenció.

Fa anys enrere, abans de començar amb les curses de llarga distancia, escalava i molt, en solitari.

Ara tot i trobar-ho a faltar, se'm fa un xic engorrós tot plegat... no se massa be perquè.

Jo de fet, volia escalar l'Aiguille Dibona, amb la Fernanda, la meva companya, però com entre els dos vam prendre la decisió, de que no era massa adequat, tan sols tenia una opció!

ESCALAR-LA SOL!!

Les ganes eren boges, ja tenia mirada les vies, i les fotos, i .... no podia evitar anar fins a sota la pared, per veure-la.

Evidentment, anar fins allà, i no escalar-la, m'era molt difícil. Però volia veure-la d'aprop com a mínim.



Primera vista de la Dibona... jo no se que dir... però increhible em sembla poc!!!

Així que al final, vaig decidir d'intentar escalar-la en solitari, si podia, i si em venia de gust.

Com tot a la vida, les coses van canviant... i....

Vaig preparar tot el material per escalar-la en solitari i a llargs.

Cordes, arnes, friends, cintes, reunions,...

Al final, un cop a sota, tot va ser diferent....

--------------------------------------------------------

Vaig pujar molt tranquil, juntament amb la Fernanda pel camí que porta al refugi Soreiller. No volia fer cap esforç de més que em pugues afectar amb l'escalada.



Quan més a prop ets, més impressiona.

En arribar al refugi, vaig menjar i beure.

Vaig començar a posar-me la trasteria, i localitzar la via.

Tot estava be... però jo estava molt nerviós....

La veritat, és que no volia escalar-la a llargs, volia fer-la en solitari, amb la corda a l'esquena,... tan sols vàlida per assegurar un pas difícil, o fer els ràpels.

Però no sabia si estava preparat.

En part és un joc de cara o creu....

i .... jo no coneixia ni la roca, ni la via, ni les dificultats reals que em podia trobar, i a més la incertesa de la pluja de la tarda anterior, em deixava més inquiet, i dubitatiu.

Les ganes però eren molt grans.... jo volia, però no sabia si podia...

Al final, una roscada més de cap i un pas endavant, van fer que tot comences.

El plantejament, era anar a treure el cap... veure de prop les coses, les dificultats reals, i llavors decidir com escalaria....

Tenia clar que volia fer-ho en solo (sense utilitzar la corda), però també sabia que volia escalar-la, i disfrutar-ho. Si calia escalaria utilitzant la corda, a llargs.



D'això si en dic està a peu de via!!!

Els nervis estaven a flor de pell, i no volia que em traïssin.

En aquest tipus d'escalada, cal tenir el cap a lloc, en lloc més que allà on hi ha la ma o el peu.

Vaig començar a escalar molt concentrat, fixant-me en tot, controlant o intentant controlar-ho tot.

A partir de que vaig passar la primera reunió, l'escalada, va començar a fluir, les coses i els passos es succeïen, i jo gaudia més i més.



El famós tunel de la Madier. 2º llarg.

Fins que va arribar el primer punt on la via que jo volia fer, la Sud Clàssica, abandonava la Madier.

La Sud Clàssica, és una barreja de varies vies, i cal estar atent a no embolicar-se i posar-se on no toca, i trobar-se amb dificultats més altes de les que haurien de ser.



La meva ressenya de la via. Un bon parell de fotos....

En deixar la Madier, passava a una successió de fissures que em semblaven un xic mullades... i em vaig assegurar be, mirant la ressenya, de que la via les seguis.

Un cop convençut de que era per allí, vaig fer els passos assegurat amb un friend que vaig anar corrent amunt un parell de metres, fins que em vaig tornar a sentir del tot segur i el vaig treure.

Tot va començar a semblar més senzill. Em feia por confiar-me, així que vaig mantenir la concentració al màxim,per tal de no cometre cap error, ni de recorregut, ni de moviment.

En creuar la vira Boell, em vaig trobar un gran munt de gent. Era com si totes les cordades fossin allà. Jo les havia vist molt amunt, just quan anava a començar, i ara resulta que em trobava a la seva alçada...

Això volia dir que ja era molt amunt!!!

Fins aquell moment, no m'havia parat a pensar en l'alçada ni els metres.... ja sabia que feia estona havia passat la primera reunió, i això implicava una alçada suficient com per no cometre cap error.


El cim de l'Aiguille Dibona, vist des de poc abans d'arribar-hi.

La meva concentració en el "PRESENT", en els passos que tenia davant meu, era tal, que no era conscient de res més.

Vaig suposar que la Fernanda hauria marxat del refugi... suposava que no volia veure'm escalar així. (I així va ser)

Vaig arribar a dalt de tot de l'agulla el primer!! no hi havia arribat cap cordada encara... quin plaer!!!



L'Ultima reunió d'una cordada... foto des del cim de la Dibona

Però estava tant concentrat en no cometre cap error, fins arribar al final de les dificultats, que fins no vaig haver fet els rapels, i vaig començar a calçar-me les sabates per baixar corrent, no vaig agafar-me un moment, per pensar el que acabava de fer, i el que havia viscut!!!



Una cordada dalt de la Dibona.

Tot havia estat tant intens, i m'havia mantingut tant concentrat, que no m'havia gairebé adonat que havia arribat a dalt.

Evidentmenttt, vaig tenir temps de mirar el paisatge, i de disfrutar per on escalava, i vaig disfrutar moltíssim de fer-ho tal i com ho vaig fer, però m'havia passat el cim...

Ara ja tot estava molt més asserenat, i m'arrepentia de no haver-me parat un minut més a dalt. Tampoc necessitava molt més, per deixar volar tot el que s'havia acumulat dins meu durant aquelles dues hores en les que havia estat escalant.

La baixada va ser un pim pam pum!!! (que per alguna cosa entrenava...) i en un tres i no res, vaig poder ser amb la Fernanda, i disfrutar d'una tarda més amb ella....



L'última mirada a la Dibona ja de baixada.

martes, 15 de marzo de 2011

Cogne, Italia. Febrer 2011

Ho sento moltíssim, pensava que ja havia penjat la historia de la visita a Cogne... Italia.
Pero sembla que no...
Be pq pogueu disfrutar un xic de les fotos, sense comentaris... us les deixo al blog.
Apa, i quan vulgueu us faig una xerradeta... que ja sabeu lo molt que m'agrada xerrar!!!