EIVISSA!! KAYAK

La volta a Eivissa va començar com moltes d'altres, somiant.
Si,si, un dia un somia en fer la volta a les Pitiuses, i des d'aquell moment, no es treu el viatge del cap.
Les Pitiuses, és el nom amb el que es coneixen les illes d'Eivissa i Formentera.
Són dues de les illes que formen les Illes Balears, juntament amb Mallorca i Menorca.
L'any passat i gràcies a la Fernanda, la meva parella, vaig tenir la sort de poder donar la volta en kayak, a la única de les illes Balears que no havia estat: Menorca.
Les altres illes, Mallorca, i les Pitiuses, les havia fet en bici de muntanya, en cicloturisme, amb un bon amic en Xevi. A més en el segon viatge junts, es van afegir dues amigues, la Paloma i la Azahara. Així que les Pitiuses les havia ja visitat fa molts anys amb la companyia de 3 persones més.
Per raons que no venen al cas, aquest any, ens hem trobat amb la oportunitat d'estar els tres germans junts passant unes dies recorrent els camins i corriolets de la illa d'Eivissa.
I tot i que ja hi havia estat, el fet de poder estar uns dies amb els meus germans fora de casa, em motibava per repetir visita.
Però al final vaig anar en bici altra cop, o en kayak? Us deureu preguntar...
Doncs be...
Resulta que per coses del destí, diuen alguns, em vaig trobar amb els dies i les ganes per poder fer 4 dies amb els meus germans de bici per Eivissa, i a més 4 dies extres per fer la volta en kayak de les dues illes Pitiuses.
Així va ser com vaig començar a barrinar la possibilitat de fer les dues coses. Això em dificultava la lògistica, doncs pretenia anar-hi amb el meu kayak, i la meva bici...
Al final, es va arreglar tot, gràcies a la gran capacitat del baixells de la Transmediterranea, i a la paciència de la Maria. Persona encarregada de les inscripcions i transport de la Volta a Eivissa en btt, que es feia aquest dies (2,3i 4 d'abril) i que és on vam anar amb els meus germans (Eloi i Marc).
En acabar l'ultim dia d'aquesta volta per l'illa en btt, arribava la Fernanda. Ella en aviò, i amb ganes de començar quan més aviat millor.
Jo encara tenia el xip de la bici, i d'haver acabat les 3 etapes de la volta en btt, que ja em trobava immers en la preparació del kayak per poder passar els 4 dies següents menjant, bebent, dormint... amb el que portavem a sobre, be més ben dit dins el kayak.



La volta que teniem planejada, havia de començar i acabar a St. Antoni de Portmany. Perquè?
Senzillament, perque és on jo em trobava. I era més senzill, o així semblava, que vingués la Fernanda a St. Antoni, que no pas anés jo a Eivissa, lloc on semblaria més lògic començar i acabar, si pensem en que és on hi ha l'aeroport i el port.
Així doncs, després d'uns breus preparatius i un xic d'organització, ens vam disposar a carregar el kayak, a la platja del Calò des Moros de St.Antoni mateix.
Fins allí en hi van acompanyar els meus dos germans, Eloi i Marc, i dos amics de Girona, en Joël i en Gerard. Per cert els agraeixo moltíssim l'ajuda, i companyia durant els dies previs a la travessa i el mateix dia en començar.



Vam començar a les 18h30. Tot i que jo tenia ganes de passar una última tarda tranquil.la en un dels molts bars amb música Chilout que hi ha al passeig, mentre veia una altra de les boniques postes de sol, vaig haver d'acceptar que sino sortiem a remar aquella mateixa tarda, no ens donaria temps material de fer la volta a les dues illes, en els dies que teniem. Sinò preteniem esclar, remar tot el dia sense parar...



La sortida va ser, com s'acostuma a dir: "millor impossible".
Un mar en calma, amb el sol encara escalfant-nos... unes ganes boges de remar.. i 4 dies per endavant per estar tots dos solets, envoltats de natura i tranquilitat.
Durant les primeres hores de viatge, em venien records del meu primer viatge per aquestes illes. Així anava recordant i reconeixent llocs pels que ja havia passat, anècdotes varies ... cosa que ens feia més amè el retrobar-nos amb els rems, el kayak, i aqueslls músculs ja oblidats després de tant temps dedicats a correr.



Poc abans de la 1º hora, vam trovar-nos amb Ses Margalides, unes illes que ens van posar a prova perque vam voler passar per "dins" (sota un gran arc que tenia) de la més gran de les dues. El mar una mica més mogudet ens va posar a prova, i ens va recordar que quan vol, pot ser molt brau!
Tota la part que estavem fent la tarda del dia 4, era molt salvatge, doncs no donava cap oportunitat de descans. Les cales per parar a estirar les cames, no existeixen, fins a la cala Esportitxol.


La posta de sol des del kayak, va ser preciosa... i tranquila... fins fer-se fosc.

Aquesta cala, és coneguda com una de les més salvatges, doncs no s'hi pot arribar facilment a peu, i així és com es conserva en un estat de perfecte netedat.



Vam arribar-hi gairebe de nit. Haig de reconeixer que ja portavem els frontals posats, i que un cop a terra, vam tenir temps de treure les coses de dins el kayak, i ja no ens hi vam veure... així que vam apurar.
Al fer-se fosc, el mar es va posar una mica més picat, degut a l'augment de la velocitat del vent. Així doncs l'arribada a Espotitxol, va ser d'allò més interessant, amb onades que picaven a banda i banda de les roques, i rebotaven. Creant un anar i venir d'ones creuades que no sabies per on arribaria la següent. Per sort, vam saber veure el lloc més tranquil de la cala per desembarcar,i així vam aconseguir no mular-nos massa ni mullar el material.
En arribar, vam veure unes llums.
Eren pescadors que vivien en les casetes on tenen guardats els llauts (típiques embarcacions de les Balears). No ens van dir res, i nosaltres vam intentar molestar el menys possible.
Fer el sopar en un raconet devant l'entrada d'una de les casetes, doncs no hi havia un espai pla en lloc, i buscar el lloc per dormir, van ser les coses que vam fer un cop ja abrigats, i el kayak va estar en lloc segur.


El nostre menjador.

La Fernanda, Fê a partir d'ara, es va encarregar del sopar, i jo d'explorar els voltants.
La veritat és que millor impossible.
El sopar estava boníssim, i el lloc per dormir... doncs com a mínim, era pla, hi cabiem els dos comodament, i no ens hi tocava el vent.



Al matí següent, ens vam llevar d'hora, doncs haviem decidit durant la nit anterior, que la "tàctica" passava per aprofitar els matins, doncs el vent és més suau, per remar amb tranquilitat i fer el màxim de quilòmetres.
La previsió dels dies que teniem, no era massa bona, amb dies de vent del nord (tramuntana) i ja sabeu com les gasta... i no massa sol.
Els dos pescadors, ens van avançar, i es van fer a la mar abans que nosaltres. I no només això, sino que ja tornaven de pescar, quan nosaltres entravem a l'aigua.


Els "veins" tornant ja de pescar.


Interior d'un dels llocs on guarden els llauts.

Val a dir que van sortir a pescar el dinar, i van trigar ben poca estona.
El ritme del segòn dia va ser alt. Encara teniem moltes ganes de remar, i de fer la volta. El dia ens acompanyava, i el mar era un mirall ben llis. Així doncs el kayak, lliscava perfectament, i tota la força es veia reflectida en una bona velocitat.



La primera parada la vam fer en arribar a la Cala d'en Serra.



Magnífica. A més ens hi va rebre un sol calid, que ens va dificultar tornar a l'aigua... ho vam fer just després d'una petita dormideta...
En acabar un petit pica-pica, vam comentar la següent etapa. Veient que el dia era millor del que esperavem, teniem la intenció de aprofitar-ho i fer més quilòmetres dels planejats.
El següent tram, el mapa l'agafa la Fê, que esta una mica aborrida. Jo porto el timò, i sempre resulta més distret, que no tan sols remar com el "conill" de les Duracell!!
Això farà que el recorregut sigui molt divertit.
La Fê, està aprenent el català. Ella és del Brasil, i tot i haver après molt en l'any que porta entre catalans, hi ha alguns sons que li costen.
Així va ser com un escull, es va convertir en una cosa ben diferent...
La punta d'Eivissa que es troba més al Nord-Est, sobre Punta Grossa, hi ha unes illes que s'anomenen Ses Formigues. Just al costat, i trobem un escull, que s'anomena s'Escullet.
Fins aquí tot be.
L'anècdota be, quan la Fê, seguint la nostra costum, m'informa del nom de les illes, i del nom d'una punta...
Segons ella, la punta es diu: "sesculet".
A mi ja em sobtava... esculet, de cul? Jo li deia que em semblava extrany el nom. Així doncs ella ho tornava a llegir, i repetia: "sesculet". Jo prou li deia que en principi com a les Balears parlen salat, això voldria dir que la punta es deia:"el seu culet", i se'm feia extrany.
Després de donar-hi moltes voltes, trobava més lògic que el nom provingués de la paraula: escull, escollo en castellà li deia jo. Doncs en passar per la punta i veure les formes de les roques, això em semblava el més adient.
Finalment, i recordant que ella te certa dificultat per pronunciar paraules com: llum, conill,.. i d'altres amb la "LL", vaig preguntar si la paraula s'escribia amb una o dues eles...
I així va ser com vaig poder riure una bona estona amb el mal entès de: "ses culet" i "s'escullet".




Illa de Togomago.

La segona parada, la vam fer a Cala Nova.
Era dilluns Sant, i estaven totes les botigues de queviures tancades.
Com no teniem gaire aigua, vam anar a pendre alguna cosa en un bar.




Crec que deuria ser prou sorprenent veure'ns allà asseguts.
Primerament per les "pintes" la nostra roba de kayaquista, no era segurament la més adient ni la més elegant.
I segonament, per estar ben abraçadets a una taça de tè o cafè ben calent, doncs feia vent i al baixar del kayak ens haviem mullat a més. Així que teniem molt fred.



D'aquí ens vam plantejar com a objectiu, arribar a Cala s'Olivera, o Cala d'Espart. Totes dues situades entre Sta. Eulalia i Eivissa ciutat. Va ser mentre bebiem d'aquelles taces calentes, que ens vam adonar, que si aconseguiem remar tots els dies com aquell, si ens donava temps a fer la volta. Una mica apretat, però possible.
Així doncs, vam tornar al kayak, amb més ganes encara, i tot i el vent que s'anava aixecant, i les onades més grans, vam enfilar cap al Sud.
L'arribada a Cala s'Olivera, va ser prou calmada tot i les onades que s'havien anat aixecant durant les dues hores que vam remar. La cala feia una reconada i les onades no hi arribaven amb força.
La cala ens va agradar tan sols i vam posar els peus. Després en descobrir que s'hi arribava en cotxe, ens va deixar una mica desilusionats. Tot i així ens hi vam instal.lar a la perfecció. Vam buscar un lloc per fer un petit foc, per tal d'assecar-nos i escalfar-nos mentre feiem el sopar.
Tot i que la Fê volia dormir a prop del foc, m'hi vaig negar per la proximitat de la pista. No volia que a mitja nit arribes un cotxe i ens dones un bon ensurt. Així doncs vaig explorar la zona, i vaig ensenyar-li els 3 o 4 llocs que em semblaven més adients.
Al final el que vam escollir va ser tot un encert.



No ens hi tocava el vent, no ens va caure gens d'humitat a sobre, i quan malauradament van arribar 4 jovenets beguts i amb ganes de gresca, era prou allunyat perque no ens molestessin.
El matí vam tenir una desilusió.
En llevar-nos, vam escoltar les onades trencar a la platja, i desseguida, vam saber que no eren com les d'ahir.
Eren més sorolloses i pertant més grans.
En treure el cap damunt les roques que hi havia al entrar a la cala, vam veure el mar enforiosit.




No hi havia dubte, ni va caldre res més que una mirada entre nosaltres per saber que estavem d'acord.
Avui no sortirem a remar.
A la vegada, sabiem que les nostres esperances de fer la volta a Formentera, s'esvaïen. Ara, tan sols ens quedava esperar i veure quan duraria el temporal, i si com a mínim, podriem fer la volta a Eivissa.



El dia de temporal, el vam ocupar anant a correr fins el poble més proper i fent compres. No massa res, però alguna... cerbeseta va caure!!
Sino la tarda no hagués estat el mateix.


La Fê devant el supermercat DELMAR. Es el nom del seu pare...


Temps per tot en el dia de "descans" forçat. Meditació i tot.

Cuinar i menjar, sembla que no, però tambè pot ocupar molt de temps... sobretot si es fa al foc de les brases.
Això si abans s'ha d'anar a buscar llenya, cosa gens fàcil en aquell indret, on trobar un arbre mort, em va costar lo seu. Si a més hi afegim que no tenia res per tallar-lo... imagineu-vos el que vaig trigar.
De fet la Fê ja cansada d'esperar-me i de llegir la guia d'Eivissa, feia estona que em buscava. Per sort, no em va trobar a mitja feina... intentant pescar un tros de cordill que havia llençat a una branca per tal de fer-la caure... i jo tot convençut que al ser morta, cauria com si res! No si devegades el no pensar ni cinc segons, fa que hagis de pensar cinc hores per solucionar l'error.
Total, que vam tornar a fer foc.





I vam passar el vespre xerrant i rient. Cuinant, be jo, perque la Fê va tenir la sort d'ensopegar el camí correcte a la tornada a la cala des del poble, i com jo confiava que no o faria li vaig prometre que si em duia a la cala amb menys de dos errors, li cuinava i li... be que rentava els catxarros tambè!! No si jo tambè... quines juguesques a perdre!
La nit sense incidents.
Al matí, quan ens vam llevar, el soroll de les onades, ja era més... menys estrident. Això ens va fer suposar que el mar deuria estar millor.
En treure el cap sobre les roques, vam veure que si, però que encara estava... "emprenyat" que es diu!
Vam decidir esmorzar al lloc habitual, i així poder estudiar com ho fariem per sortir de la cala.
Ens vam adonar que podriem pujar al kayak amb garanties de que no ens entres aigua dins les banyeres, en una raconada entre roques. De difícil accés, però millor mullar-se la roba que no haver de treure aigua de dins el kayak.
La sortida, la fariem enfilant les onades de proa ( pel davant) i sobretot ben rectes i amb força. Hi havia la possibilitat que ens trenques alguna onada a sobre, gens "maco" i les que picaven a les roques, feien uns anar i venir que tampoc posaven fàcil les coses.
Però... ens vam adonar que després de la sèrie de tres onades grans es donava una certa calma. Aquell era el moment a esperar!
Quan ja vam tenir-ho tot recollit, ens vam disposar a probar sort.
Concentrats i parlant de les sensacions i coses que anavem veient, vam aconseguir enfilar-nos al kayak sense que hi entrés aigua.
Primer repte aconseguit.
Ara quedava però el més difícil.
La Fê em va dir va ara! Ara és el moment!!
Jo no havia pogut obserbar les onades, i no tenia gens clar que haguessin passat les grans, però vaig dir si tu ho dius, jo "fè" amb la Fê cega!!
Així que li vaig donar amb el peu esquerra al timò, i vaig començar a remar tot lo fort que podia. La Fê al darrera, feia el mateix. Així va ser com vam enfilar la sortida de la cala, i com vam passar en un tres i no rés pel lloc difícil.
Ens va semblar més fàcil del que pensavem, però crec que vam fer les coses be, i ho vam encertar.
El mar estava una mica mogut, però res que ens inquietes. A més el teniem de cul, així que anavem surfejant una mica, el ritme era ràpid.
Unicament ens va impacientar un xic el creuar per davant del port d'Eivissa. Jo pensava que si sortia o entrava un baixell dels de la Transmediterranea... uf!! que gros es deu veure una d'aquelles moles des d'un kayak...
La Fê no es trobava massa be, i tenia ganes de parar. En vam anar parlant, i jo li deia que no em feia gaire gràcia parar a la primera platja que hi havia. Ella no entenia el perque de la meva obstinada negació a parar en aquella platja de sorra blanca... però llavors quan li vaig dir, ho va entendre deseguida.
Resulta que una de les platges que hi ha a la zona de Ses Salines, la des Cabellet, és nudista i... gay!! Aquell matí la Fê m'havia posat una flor, que jo li havia regalat, al xaleco. I a mi ves per on no em feia massa gràcia parar allà amb aquella pinta!! que vols que et digui... diguem eixalabrat si vols!!
No!, bromes apart.
Com les onades ens venien de cul, no em semblava bona idea voler parar en una platja on les onades ens hi empenyient. Tenia al cap que una miqueta més enllà donariem la volta a una punta, i al darrera, ja a l'abric de les onades, podriem baixar més tranquilament.
Però vet ho aquí!! les lògiques devegades fallen... i sobretot quan no contes amb el vent.
Resulta que d'Eivissa a Formentera, hi ha la una sèrie d'illes, la gran majoria ben arrenglerades... gairebe formen una linea.
Entre illa i illa, hi ha roques a menor profunditat que la resta, i resulta que això proboca que les onades que arriben, al trobar un terra emergent, doncs pugin com si arribessin a la platja, i trenquin.
Total que ens vam trobar que el que havia de ser una volteta de no res, es va convertir en una senyora volta, per esquibar les onades. Que us prometo eren prou grans com per fer venir una mica, una mica no!!, que coi!, molt de "canguelis"!! A més ens vam trobar amb un inesperat vent de cara, de l'Oest, quan la previsió deia Nord. Així que la parada va haver d'esperar, una altra hora de remada dura en contra del vent, i les onades que es formaven. Molt més curtes i molestes que les de fons, llargues i suaus que teniem abans.
La platja que vaig escollir, era la Platja des Canal de s'Olla. Hi vam arribar, i ens hi vam trobar moltíssimes algues. La Posidònia Oceànica, declarada patrimoni de la Humanitat.


Contents de tenir els peus al terra.



Per fi ens vam poder relaxar. Vam menjar per carregar piles, i vam fer una mmigdiadeta al solet. Això si es vida!!
Al cap d'una hora ja tornavem a ser dalt del kayak, rumb al pròxim objectiu. Cala Llentrisca o Cala d'Hort.
En girar la punta de la Rama, ja ens vam adonar que avui no arribariem tant lluny com pensavem.
El vent de cara ens dificultava remar, i el kayak, devegades en prou feina es movia. El recorregut que amb bones condicions haviem contat fer en 1h, vam fer-lo en 1h30' i fent-nos hi de valent. De fet, la decisió que vaig pendre mentre anavem a contra vent, va ser d'anar a fer una parada a una cala intermitja, Port Roig, per descansar un xic, beure i menjar. No vam ni baixar del kayak. És sorprenen com canvia quan et poses darrera d'una pared de roca. Sembla impossible que a l'altre costat, hi hagi un petit infern.
La següet tirada fins la Cala Llentrisca, la vam fer en 20' més del previst, però tot i això ens vam considerar afortunats, ja que les rafegues de vent anaven a més cada vegada.
En arribar una abraçada d'aquelles que diuen molt. De l'esforç, de la tensió, de l'alegria de posar peus a terra... i de deixar de lluitar contra un enemic tant fort.
Però el dia d'avui no havia acabat...
El temps ameneçava pluja, el lloc no ens semblava massa adient per passar la nit en cas de pluja i encara quedaven 4 hores de llum.
Així que després d'un breu mos interromput per les primeres gotes, ens posem en marxa.
La veritat és que jo no en tenia cap ganes. El dia ja m´havia estat prou mogut. Remar amb pluja no em venia de gust, però el vent tot i que fort, ens deixava fer. El passar una nit allà sense cap tipus d'aixopluc, be la nostra tendeta... no em venia de gust tampoc... així que vaig acceptar la proposta de la Fê d'anar fins la Cala d'Hort. Objectiu del dia d'avui.
Això ens assegurava gairebe la volta, ja que pel dia següent, tan sols ens quedarien 2h si el temps era bo.
Però el vent va passar de ser fort, a fortíssim.
L'avanç no existia per moments, o més ben dit per minuts. A més les onades que formava el vent eren prou grosses per inquietar-nos fins al punt de no voler ni parlar. Estavem concetrats. Molt concentrats. Sabiem que la linea del límit estava aprop. El límit implicava una volcada, sense conseqüencies si aconseguiem pujar dalt del kayak ràpidament, però sino, les coses es complicarien.
Tant jo com la Fê, ja hem remat junts amb aquest kayak i en condicions similars. I... vam donar-nos la volta... En aquest cas, la situació era millor doncs les onades ens venien de cara. Pel tema estabilitat doncs ho teniem millor, però en el tema d'arribar a l'objectiu... molt pitjor.
Cadaun es feia la seva película.
La Fê pensava: queden 3 hores de llum, i s'ha d'aguantar aquí sobre com sigui aquestes 3h i anar intentant avançar poc a poc...
L'Arnau es maleia per no haver pres una decició més encertada abans, i haver-se estalviat aquesta situació, un xic... límit.
Quan per fi vam arribar a la zona de sotavent, al costat de la platja, vam cridar d'alegria. Be, mentida! jo vaig cridar interiorment d'alegria. No vaig relaxar-me fins que no vam ser tots dos de peus en terra, i ens vam mirar amb tranquilitat. Llavors si!! llavors somriures... crits, esbufecs,... comentaris de la tensió passada,... UFF. Que be, que be!!!
La sort ens va somriure, i vam poder instal.lar-nos en un porxo, que donava molt bon rollo si plovia.





Però a més hi vam poder estendre la roba molla, i vam poder cuinar a l'abric del vent... ah, una joia de lloc.



Quina us agrada més?? A mi... les dues!!

Tambè vam poder mirar Es Vedrà amb tranquilitat, ja que al passar davant seu una hora abans, no haviem ni gosat aixecar els ulls per mirar-lo un moment. Era massa arriscat no veure una onada que venia per ves a saber on.



Les dues hores que vam tenir de tranquilitat per acomodar-nos, per abrigar-nos i veure la posta de sol, van valdre les hores d'esforç.
Que ràpid oblidem...
El sopar ens va quedar boníssim. No se si per la gana, o perque el vam cuinar amb molt carinyo, però aquells nodels, i aquell arros pre-preparat, estaven d'allò més bo.
La nit va deixar al descobert les estrelles. I això... això ja va ser la guinda.
En posar-nos a dormir, tot mirant el cel estrellat, vam parlar del que havia passat en aquelles últimes hores de rem. Cap dels dos volia haver de remar amb aquell vent durant 5 o 6 hores. Així que vam fer varis plans: A,B,C...
El principal, passava per aixecar-se de nit i sortir a remar gairebé de negre nit. Amb sort el vent seria més suau a primera hora, i arribariem a St. Antoni a temps, abans no es poses massa fer!
Sino, doncs aniriem decidint en tot moment, i si calia parariem en alguna cala, i donariem per acabada la volta.
La Fê tenia el vol amb aviò la tarda següent, i no voliem fer tard.
Vam complir l'horari de llevar-nos i el de sortida i tot. Cosa no massa habitual, ja que m'encanta esmorzar amb tranquilitat. Però s'ho valia avui...
Ens vam posar a remar, i el mar estava d'un tranquil... que no m'ho creia. Després de la tarda d'ahir, no em volia creure que es mantindria així, i que la previsió de vent, no es compliria. Però prometo que estava tant planet, que era difícil d'imaginar que pogues canviar tant, i en poc temps.
La primera punta per la que vam treure el cap, ja ens va donar a entendre que el vent no seria com el d'ahir, però que no esperessim les coses molt fàcils.
Tota la 1º hora, va ser "tranquil.la", però quan més ens acostavem a les illes de sa Conillera, les que estan just devant de St.Antoni, més ens adonavem que en sortir de l'abric de l'illa, les coses canviarien.
L`´unic problema que hi veia, era que ahir tot i la mala mar, les onades i vent, ens venien de cara. Però avui, ens vindrien de costat. Totalment perpendiculars. I això no m'agradava gens, doncs és molt més fàcil volcar en aquest tipus de condicions.
Al final, però, tot i el vent i les onades... vam arribar i sense tants ensurts com esperavem.
Per llei de Murfi, va ser arribar i començar a notar com el vent baixava d'intensitat. Però ja ens era igual, ja erem a la platja des Calò des Moros, i la volta havia arribat a la seva fi.


Contents d'haver arribat. Fi de la volta a l'Illa d'Eivissa.

El que segueix, no te massa res d'aventura, doncs, ens vam dedicar a netejar, dutxar-nos, menjar en un restaurant... i anar a Eivissa a llogar un cotxe per poder anar a l'aeroport. Des d'on la Fê, volava a Madrid. Però per sort un parell de dies més tard tornaria cap a Coll de Nargò.
Jo...?? doncs amb el meu flamant cotxe de lloguer, i un cop vaig haver deixat la Fêa l'aeroport, vaig fer ven poca cosa... sopar i anar a dormir.
El dia següent, no pintava tant complicat com va ser.
La feina de bon matí, va ser carregar el kayak al Daewo Matiz... us imagineu un cotxet d'aquestes característiques amb un kayak el doble de llarg a sobre?
Deixeu d'imaginar, i mireu la foto!!!


Espectacular o no?? Ja,ja,ja!!! i jo deia que no quedaven aventures...

El viatge el vaig fer ben a poc a poc, i no va ser massa difícil, unicament havia de controlar els cotxes del darrera... no fos que algú es menges el meu kayak sense voler.
L'últim entrebanc, abans de deixar Eivissa, va venir quan després de deixar el cotxe al parquing de l'empresa de lloguer, em vaig dirigir a on tothom m'havia dit que sotien els baixells cap a BCN de la Transmediterranea, ara Acciona. Resulta que no era allí!! i com sempre... on haiva d'anar? Doncs a l'altre costat de port!!
Així com si tot fos molt senzill quan es va pels carrers amb un kayak de més de 6m i carregat com un ruc...
Jo ja patia per arribar tard.
Així que vaig apretar el ritme... be, tot el que es pot mentre empenys un kayak i portes una "senyora" motxilla sobre les espatlles.
Això si!!! que ho vaig fer... arribar ben suat!!
Després de la "correguda", em van donar el plaer de passar-me gairebe una hora esperant a entrar al baixell.
Vaig ser l'últim.
Per coses dàquelles, el baixell, era el mateix de l'anada. Si, si, us ho prometo. El mateix!!
Així que ja sabia on lligar el kayak i com fer-ho.
Tambè sabia on anar, on eren els labavos, on el bar...
Aquesta vegada, em vaig instalar en un bon lloc, i vaig estar gairebe les 9 hores de viatge, escribint aquesta aventura a Eivissa, en kayak i amb la Fernanda.
L'arribada a Barcelona, no va estar excempta de curiositats.
La Fernanda, havia deixat la furgo en un lloc de Barcelona, que segons ella quedava prop del port.
Està claríssim que les distàncies per uns i altres no són mai iguals...
Deu ser perqué Brasil, és molt gran, comparat amb la nostra Catalunya.
Per mi era a can Coll... i suposo que per "culpa" de.. si, si del kayak!!
Per sort vaig poder deixar el kayak al port, no sense aquelles paraules tant agradables de: "lo puedes dejar, però yo no me responsabilizo de que este aqui cuando vuelvas"
Tot i així em vaig arriscar a no anar amb el kayak per Barcelona, i a més haver de pujar-lo a la munatanya de Montjuic!! que és on la Fernanda m'havia deixat la furgo.
Aprop en diuen algunes...
Un cop recuperada la furgo, i el kayak sense problemes, tan sols va quedar carregar aquest últim, i marxar.
Evidentment, em quedava una última recomanació del noi que vigilava la porta d'entrada al port.
Mentre jo carregava el kayak, em va recomanar: "Yo de ti vigilaria el cotxe que aquí van muy a saco!!"
I jo que estava al costat!! carregant el material, vaig pensar per dins: No si entenc perfectament que no vulgui venir a Barcelona!! si tot son problemes!!has d'anar amb 10 ulls per no quedar en piloltes al mig del carrer!!

Doncs així és com va anar la segona part del meu viatge a Eivissa.

Vagi be nois, i de debò.

MOLT RECOMENABLE EL VIATGE AMB KAYAK PER L'ILLA.

EIVISSA!! BTT.

El dia 31 a les 23h, embarquem al ferry que ens durà cap a l'Illa d'Eivissa.
La Fernanda, ens deixa al port de Barcelona amb les 3 bicicletes Giant i el kayak doble, Sipre Millenium.
Marxem els tres germans, a fer el que serà la nostra primera aventura junts. L'Eloi i en Marc, ja han fet alguna cosa junts, però jo (Arnau) fins a dia d'avui no havia pogut compartir amb ells cap sortida de varis dies.
Eivissa, és una illa més aviat coneguda per les seves discoteques, i per la festa que hi ha a l'estiu. Però ara per Setmana Santa, aquest ambient, no existeix, gràcies a que discoteques com Amnesia, Space, Eden .. o moltes d'altres, romanen tancades.
L'altre cosa que ve al cap quan parles d'Eivissa, és l'ambient Hippie que hi va regnar als anys 70-80.
Ara ja gairebé desaparegut. Tot i que encara queden alguns d'aquells joves, dedicats a les artesanies i a vendre-les en mercats populars.
Nosaltres hi hem vingut per disfrutar d'uns dies de bici de muntanya.
Durant aquests dies, 1 a 4 d'Abril, es porta a terme la Volta a Eivissa en btt. Aquest any, és a més el seu 10º aniversari.
En acabar, aprofitaré per fer juntament amb la Fê la volta a Eivissa i Formentera amb el kayak (per això duia el kayak en el ferry...)
És un kayak doble de mar, que ja hem provat en varies sortides de 2 dies. És molt ràpid, i esperem que això ens ajudi a poder fer la volta en els 4 dies que té lliures la Fê. La volta per mar, hem calculat que te uns 250 kms... així que si la volem fer, necessitem fer tirades de 60-70kms diaris.

El viatge amb ferry, es tranquil en quant a la mar, però no massa en quant a l'ambient al baixell.
A la sala de butaques on ens instal.lem, després de ser desallotjats d'una altra sala molt més adient als nostres interessos... dormir estirats als sofas..., hi ha un individu que no deixa ni dormir a l'Eloi!!
Aquest individu, té una extranya habilitat per produir uns sons bastant desagradables, com a mínim segons l'opinió de la gran majoria de gent que està a la sala, durant tota la nit... Això es veu reflectit, pels varis comentaris de la gent durant la nit, i per les cares de la mateixa gent al matí següent al baixar del ferry.



"Dormint" al ferry, entre butaques.

Dia 1, dijous:
Per sort (?) a partir de les 6h del matí, els altaveus del ferry, comencen a fer sonar un so suficientment agut com per despertar a tothom. A més ens conviden a passar pel restaurant on es pot esmorzar!! que be!! Llàstima que s'ha de pagar.
Per sort, hem coincidit al baixell amb uns ex-companys d'escola d'en Marc. En Gerard i en Joël. I dic per sort perquè resulta que ells han vingut amb un cotxe... i un cotxe gros... i amb barres per poder portar coses dalt del cotxe... ja aneu entenent pqrque estic tant content, oi?
I així va ser com va quedar solucionat un dels enigmes més grans d'aquesta sortida... com anar des del port d'Eivissa fins a Sant Antoni de Portmany amb el kayak i la bici. Total 17kms...



Jo portava un carro de transport per kayaks, però fer els 17kms que separen Eivissa de Sant Antoni de Portmany, amb el kayak lligat a la bici... haguès estat prou divertit!! o no!?



La tarda passa ràpida entre migdiada, visita al poble, vista de la posta de sol...


els fotògrafs, quedem embadalits...




molt bonica per cert, despés a sopar i dormir.

Dia 2, divendres:
Ens llevem tard. Tothom estava cansat després de la nit al baixell, i hem dormit unes 8-9h.
L'esmorzar ens deixa ben tips i preparats per l'etapa d'avui.
Ens reunim davant l'hotel, que és on hi ha la botiga i on gaurdem les bicis. D'allí sortim direcció Eivissa, que és d'on realment surt l'etapa d'avui.



Portem 15kms...


La sortida a tope de gent... som 900 inscrits!!!

L'etapa d'avui no és cronometrada, i en principi es realitza en un ambient relaxat. Tot i que com sempre hi ha qui no diferencia massa una cosa de l'altra.
Ens ho passem be tots tres junts. Ens mantenim junts durant tot el recorregut.



En arribar a Santa Gertrudis, ens espera un bon dinar amb amanida, pasta, lassanya vegetal...




La tornada a Sant Antoni de Portmany, són 15kms de mes, si els sumem als 15 d'anar a Eivissa, els 35 de la volta i els 15 de la tornada... sumen uns 65kms. Que per ser el primer dia... no està gens malament.
En arribar dutxa per nosaltres i per les bicis. Una passejada, i ja torna tocar enfilar-se a les bicis.
Mentre anem a la sortida de la següent etapa, passem pel Cafè del Mar. El primer de tots els que hi ha ara arreu del mòn. Ja sabeu, un local vora el mar, amb boniques vistes, i ambient relaxat acompanyat de música chilout.



Allí s'hi reuneix una gran quantitat de gent cada cap vespre per veure una bonica posta de sol sobre el mar.



Avui com no n'hem tingut prou, ens apuntem a la volta nocturna. Que traduit en kms per les cames, són 22.



Trigàrem unes dues hores o més, ja que una persona es va perdre, i ens van tenir uns 25 minuts parats.



Sopem a l'hotel mateix. Ja ho teniem aparaulat, doncs ens feia por no trobar res obert. No sabiem a quina hora acabariem.

Dia 3, dissabte:
El dia d'avui es presenta com el més divertit. Tenim una etapa de 66kms i d'ells 48 cronometrats.
Avui ens hem llevat més d'hora per poder esmorzar i no sortir amb l'estòmac plè.
Cada matí, ens toca signar conforme sortim a fer l'etapa. Com al Tour de França baja!
Avui en Gerard i en Joël, han pogut provar les TREK de carbò.
Durant els dies que dura la volta, es poden demanar, i te les deixen provar tot un dia. Sòn gairebe les tope de gama!! Un luxe tu.



Cada dia som els primers a firmar, per així no haver de fer cua... que no ens agrada.
Preferim estar més tranquilets... fent estiraments per exemple.



La sortida és neutralitzada fins el km 5.5 i d'allí comencem els 48 "peu a baix".


2º sortida!, aquesta ja de veritat!!

Són 4 pujades dures, d'aquelles de "coroinha" com diuen a Brasil, plat petit que en diem a Catalunya, o maricona com en diuen a Galicia!! de fet una de les últimes pujades el rellotge m'ha donat un 30% de pendent!!
Ens hem tornat a reunir a pocs quilòmetres de l'arribada del tram cronometrat. Allí hi havia menjar i beure. A més de bon amient entre els companys de ruta-crono.
D'allí hem anat fins a Sant Josep,on ens esperava un entrepà i un xic de fruita. Hem estat esperant que arribessin en Gerard i en Joël. Patiem un xic per en Joël, però ens ha deixat a tots parats quan ha arribat tot somrient. I tot gràcies a un "gel del poder"!!! No n'havia provat mai cap i n'ha quedat encantat!!



Al final doncs, tots ben contents amb l'etapa, i el recorregut. Amb l'esforç realitzat, i amb la companyia durant la "crono".
De debo que les anècdotes han estat del més distret d'escoltar, doncs avui al anar tots separats, tots teniem històries diferents per explicar.
Per tal de posar-nos al dia de les vivències, ens hem anat a relaxar a un altre lloc d'aquests que hi ha per St. Antoni i des d'on es veuen bones postes, tot i que no ha esta el cas d'avui.



No ens podem pas queixar per això.



Diumenge 4, diumenge:
En llevar-nos, ens adonem que ha plogut un xic avui a la nit.
El dia no és pas d'aquells per saltar d'alegria... no be massa de gust pujar a la bici amb el fred i la pluja amenaçant.
Però hi pugem, comencem a pedalar, i finalment, ens trobem amb un dia d'aquells de sol i caloreta.



Unicament el vent, es fa un xic desagradable quan parem.
Avui toca la ruta de les cales de St. Josep de sa Talaia. Per cert precioses.




Les recordava del meu viatge ara ja fa uns anys a Eivissa de cicloturisme.
Al arribar a St.Antoni, hi ha qui ha celebrat el acabar aquests dies de pedalar de forma ben cuiriosa... bany a les fonts públiques.



En arribar, quasi que no he tingut temps per res... la Fernanda ja està de camí cap a St. Antoni, i això vol dir que ja falta poc per començar la volta en kayak a les illes Pitiuses (Eivissa i Formentera).
Fer i desfer maletes, preparar el kayak per la travessa, endreçar la bici.
A les 18h30 més o menys, ens despedim del companys... germans i amics.



Comencem a remar... deixem a la platja, a tots els companys dels últims dies. Eloi, Marc, Gerard i Joël.



Gracies nois per la companyia, les anecdotes viscudes i explicades. I per fer-me riure d'allò més.
A més agraïr-vos l'ajuda en tot.
Portar el kayak cap a St. Antoni, entrar-lo a la piscina,... portar-lo a la platja...
Ja ho recordeu no?
Merci!!

Així doncs, posem rumb a una nova aventura...



LA VOLTA A EIVISSA EN KAYAK!!