viernes, 14 de octubre de 2011

Nariedada!!!! escalades nocturnes!!!

Que vau fer la nit del dia 11 al 12 de octubre..???
Doncs jo, si ho recordo, perquè va ser una nit molt especial, i tot gracies a una d’aquelles idees que de tant en tant em venen al cap, i que finalment, i gràcies a un bon amic, he pogut portar a terme.

Una NIT A NARIEDA!!!!
Estrany??
Doncs segueix llegint, i veuràs com d’estranya és la història.
Ara ja fa uns mesos, li vaig fer una proposta a un amic... em Miquel.
En Miquel, és primer amic, i per coses de la vida, company de feina.
La proposta, va sorgir per un pique mental que te un dins seu. De fet, es diu que un és així, i no si pot fer massa res…
Tot va començar l’any pasta, quan vam quedar amb en Miquel, i vam fer una via a la cara Nord de la Narieda, de nit, durant una nit de lluna plena.
Va ser brutal, i ens ho vam passar d’allò més be.
Aquest any, uns companys de la feina, van anar a fer un enllaç de dos viés obertes per un d’ells. Una a la cara Nord i l’altre a la Sud. (Xelo-Bam i Postre de músic )
Des que vaig saber que ho volien fer, em va passar pel cap d’intentar rebaixar-los el temps que ells fessin. Tot normal fins aquí.
Però,.. i aquí be lo millor, no se’m va pas passar pel cap de fer-ho de dia… sinó que per posar-hi un punt més d’emoció i estrès, vaig pensar de fer-ho durant la nit…
Per això li vaig dir a en Miquel, el meu company de cordada nocturna, si es volia apuntar a l’intent de rebaixar el temps de l’enllaç de les dues vies.
L’estiu ha estat ple de entrebancs per fer-ho, no coincidíem mai quan hi havia lluna plena, així que ha anat passant el temps, i l’intent anava quedant allà aparcat.
Però, la tardor ha arribat, i amb ella la baixada de temperatures nocturnes… així que em vaig apurar a dir-li a en Miquel, que sinó ho fèiem aquest mes de octubre, potser no podríem fer-ho al novembre.
Així doncs, vam mig quedar per la propera lluna plena, anar a fer les dues vies de nit.
Quan vaig passar per Nargó a recollir material, ja es podia entreveure una gran nit...

com m'estimo aquesta raconada!!! (Coll de Nargó a la dreta, il.luminat lleugerament. Vall de Perles i part de l'embassament d'Oliana al mig, Roca Narieda a la dreta... amb la masia del Pujol als peus)

Per "flipar"!! si o no??? és la lluna i no el sol!!!
Vam quedar a les 19h a casa en Miquel, que és just a sota de la pared Nord de Narieda.
Vam sopar, 4 persones. En Miquel, en Jordi, en Guy (son els dos amics amb qui vaig anar a Mallorca el setembre) i jo mateix.
En Jordi i en Guy, tenien ganes de venir, i es van apuntar a la sortida nocturna. Tot i així, ells tan sols volien fer-ne una.
Nosaltres per temes logístics, vam triar començar per la Postre de Músic, a la cara Sud. La decisió era tan fàcil, com veure que la lluna donava a aquella cara a primera hora.
En Jordi i en Guy, anirien directament a la cara Nord, a la Xelo-Bam.
En Miquel, va deixar clar que no havia vingut a escalar a poc a poc... tan sols començar la aproximació, gairebé em fa córrer... jo pensava que era perquè duia la corda... però crec que no, era ell qui apretava.
Amb menys de 20minuts érem a peu de la “Postres” tot suats!!!

Alegria d'en Miquel, perquè jo no vaig endevinar on s'amagava la pedreta....
En Miquel, va començar els dos primers llargs, ho vam fer a sorts, i li va tocar!!!
No vaig poder fer-li ni una foto... (ja veieu el que es veu en la que he penjat!!)

Al mig del meu foco de llum, hi podeu veure en Miquel... un puntet més claret que la resta...

Ressenya de la Postres de Músic a la cara Sud de Roca Narieda. (ressenya extreta del blog del X.Graner: http://alturgell-xgrane.blogspot.com/)
La via de dia, és fàcil de seguir exceptuant un parell de llocs, però de nit, sense veure on eren els altres seguros, que n'hi ha ben pocs a la via..., que marquen el recorregut, ens va tocar navegar un xic per aquelles plaques d'adherència sense rumb fix.

Vam arribar a dalt de la via, quan duiem 2h 05', ens vam canviar, vam fer un glop (en Miquel, jo no en vaig agafar) i vam correr avall.

En Miquel fent un glop amb Organya al fons (les llums que es veuen).
Al cap de poc de baixar, ens trobavem al mateix lloc que un any abans,... és un tram de pineda, en el que hi vam veure unes coses que brillaven. Aquest any tambè hi eren.
Son petites aranyes, i el que brilla, son els seus ulls!!!
Arribem a la pista, deixem enrere el corriolet, i per fi veiem la nostra propera via. La Xelo-Bam. Hi veiem unes llumetes. En Jordi i en Guy.

Roca Narieda i la Xelo-Bam de dia.
En poc temps som a peu de via.
Portem 2h44' quan comencem la via.

Ressenya de la Xelo-Bam.
En 16 minuts som a la segona reunió tots dos!! això no és escalar, sinó volar!!!

Començant el 3º llarg de la via, que no el nostre 3º llarg... jo diria... que fa cara de passar-s'ho be!! no??
En Miquel comença a escalar amunt, i segons paraules d'ell: “vaig adelantar-los, perquè vaig veure que no havien començat el llarg d'artificial, i vaig pensar que sinó els passávem, ens farien perdre temps parats a la reunió!!”
Segueixo amb el llarg d'artifo, be es 7a en lliure, però avui no toca fer-lo en punt vermell... un altre dia... o nit??
Quan en Miquel está un xic per sobre de la meva reunió, i faltant encara un parell de llargs per arribar a dalt, li dic que portem 4h, i com ell volia fer entre 4 i 5h, doncs ens en queda una com a molt, per complir l'objectiu.
No sé com ho fem, però quan falten 40', comencem a caminar amb la via als nostres peus... ara tan sols ens queda la baixada. Be una petita pujada per anar fins al camí que puja o baixa de Narieda i tot avall.
Acabem corrent pendent avall, en Miquel es fa mal a un turmell, i li dic: “no cal correr, estem aquí per plaer...” ja.. ja...
Al final arribem a la carretera i ens sobren 3 minuts per fer les 5h!!!
I això que el propi Miquel, ho havia posat en dubte en varies ocasions...
Una gran nit... amb un gran amic, i en un inoblidable lloc!!!
Els nostres companys, van acabar un xic més tard la seva escalada a la Xelo-Bam, però ho van passar igualment be!!
Qui no!!, amb una nit així d'espectacular??

Visca les NARIEDADES!!!!!

viernes, 7 de octubre de 2011

Setembre a Mallorca!!! Psico + cursa a peu.

El Setembre arriba...

L'estiu s'acaba...

El mar es calent...

La gent acaba les seves vacances...

Mallorca ens crida...

El psicobloc arriba!!!!


Un començament com un altre, no??


Psicobloc. Una paraula que sempre em porta moltes i bones sensacions.

Una experiència que mai oblido, i que intento repetir cada any.

Començo a poc a poc, amb seny, però un cop ha passat el primer dia... tot canvia, el cos en vol més, vol provar vies mes dures, més altes, amb el pas difícil més amunt...

Cal no perdre el respecte a la caiguda, caure malament pot ser un desastre, però com m'agrada caure de més amunt...

Aquella sensació de por i excitació per voler fer, el que et sembla que no pots fer...

Aquell nerviosisme per intentar una via alta, que saps està al teu límit... però el mateix nerviosisme per poder tornar a tenir aquella sensació..., barreja de concentració i por, de respecte i de temeritat!!

I sobretot, escalar sense corda, sense pensar en els mosquetons, els punts d'assegurança, fins uns segon abans de caure.


Aquest setembre hi he tornat, amb dos amics.

En Jordi, amb qui ja és el tercer any que hi vaig, i en Guy, que era el seu primer any, i s'ha defensat prou be en aquelles coves.

En Guy, és un noi d'Israel, que en Jordi va conèixer a Tailàndia.

No el coneixia, però he disfrutat molt coneixent-lo, i escalant amb ell.


El psicobloc, és una modalitat d'escalada, que es fa en les coves dels penya-segats de la costa.

Mallorca és un dels millors llocs del mon. Perquè? Doncs perquè el seu clima, la temperatura de la seva aigua, les seves cales, les seva roca, els colors de la roca... tot fa del conjunt, una cosa única.

Ah!! no hem d'oblidar l'alçada de les seves coves, algunes fins a 22m!!

A Mallorca, hi anem a fer psicobloc, però sobretot a "flinyar"!! (a veure els amics també!!)

Què és "flinyar"?

Doncs és el nom que se li dona a totes aquelles sensacions que deia abans, aquella barreja de por...

de fet be de:

Fly(volar en anglès) i ginyar-se(català i del bo!).

Vam poder escalar a dues de les coves altes: Cova del Diable, i Porto Colom, a més de les més concorregudes, (per les vies, per la no massa alçada, i per la seva platja) Cala Barques.


Com explicar el que se sent, és molt difícil, us recomano anar-hi, i intentar escalar a la per mi la millor: Cova del Dimoni.


El procediment, és el següent.

Localitzar la cova.

Localitzar el descens (cal baixar primer per escalar)

Localitzar els llocs de descans i les sortides de l'aigua. Moltes vegades, hi ha pingos de corda ancorats a la roca, per ajudar-vos a sortir.

Localitzar la via, i gasssss!!!

A FLINYAR!!!!


Evidentment, com amb tots els esports, hi ha tàctiques i trucs que ajuden a escalar millor, o a fer l'estada més còmode.

Bossa de magnesi de psicobloc (la feta a casa, segueix essent per mi la millor).

Tovallola tipus saltador de trampolí (sempre es molla)

Aigua i ..

Sobretot magnesi, tant líquid, com en pols, però sobretot líquid!


A més d'escalar, vaig fer uns quants entrenaments de córrer a peu.

Per mala sort, m'havia esguinçat el turmell dret el dia anterior a volar a Mallorca, així que vaig sortir a rodar 2 dies suau, per provar, i el dissabte, 7 dies més tard de l'esguinç, vaig quedar amb uns amics de Mallorca, que em van treure a passejar pels bonics corriols que hi ha a l'illa. (Jon Ander, Andrés i Joan)

La visita sorpresa a S'avenc de Son Pou, va ser impressionant!!

No us en donaré més dades, recordeu el nom, apunteu-lo, busqueu per internet, però intenteu anar-hi. No us deixarà indiferents. Us ho asseguro.


Ja sabeu , aneu a Mallorca el Setembre, millor, que no hi ha tanta gent, i les coses bones encara son allà. Sol, bona temperatura de l'aigua i bona gent!!!

Espero que us agradi el meu primer video... editat per mi!!

http://www.youtube.com/watch?v=R7k5GEtirU8

martes, 30 de agosto de 2011

Entrenaments per l'UTMB

Els entrenaments per l'UTMB, no comencen tan sols dues setmanes abans d'una prova com aquesta.

Evidentment, quan es vol preparar una cursa d'aquesta distancia, cal preparar-se amb molt de temps.

Així que tot i anomenar aquest escrit: "entrenaments per l'UTMB", no hi trobareu res del que us penseu....

Quan vaig decidir anar cap a l'UTMB, ja fa 8 mesos, vaig planificar uns dies amb anterioritat lliures. Per poder fer el viatge amb tranquil·litatat, per poder estar a Chamonix uns dies abans tranquil... (tot i que es molt difícilil quan t'agrada tant fer qualsevol cosa... escalar, aigües braves, córrer,...)

Llavors va ser quan en Kilian, va proposar de fer una cursa "pirata" al Mont Blanc.

I així va ser com vaig intentar canviar alguns dies de feina, per poder anar-hi.

Al final, hi va haver un canvi de plans, i no vaig anar a fer la "cursa pirata", per moltes raons, però la més important, va ser per "culpa" de l'Aiguille Dibona.

Ja fa anys que vam estar a punt d'anar a fer-la, però va fer mal temps...

Qui l'ha vista, te ganes de pujar-hi... sinó té vertigen..., es clar!!

Fa un o dos anys, un company de feina, el nom del qual no vull dir.... la va fer en sol-o/itari.

Des de fa un temps, aquest tipus d'escalada, em va tornant a cridar l'atenció.

Fa anys enrere, abans de començar amb les curses de llarga distancia, escalava i molt, en solitari.

Ara tot i trobar-ho a faltar, se'm fa un xic engorrós tot plegat... no se massa be perquè.

Jo de fet, volia escalar l'Aiguille Dibona, amb la Fernanda, la meva companya, però com entre els dos vam prendre la decisió, de que no era massa adequat, tan sols tenia una opció!

ESCALAR-LA SOL!!

Les ganes eren boges, ja tenia mirada les vies, i les fotos, i .... no podia evitar anar fins a sota la pared, per veure-la.

Evidentment, anar fins allà, i no escalar-la, m'era molt difícil. Però volia veure-la d'aprop com a mínim.



Primera vista de la Dibona... jo no se que dir... però increhible em sembla poc!!!

Així que al final, vaig decidir d'intentar escalar-la en solitari, si podia, i si em venia de gust.

Com tot a la vida, les coses van canviant... i....

Vaig preparar tot el material per escalar-la en solitari i a llargs.

Cordes, arnes, friends, cintes, reunions,...

Al final, un cop a sota, tot va ser diferent....

--------------------------------------------------------

Vaig pujar molt tranquil, juntament amb la Fernanda pel camí que porta al refugi Soreiller. No volia fer cap esforç de més que em pugues afectar amb l'escalada.



Quan més a prop ets, més impressiona.

En arribar al refugi, vaig menjar i beure.

Vaig començar a posar-me la trasteria, i localitzar la via.

Tot estava be... però jo estava molt nerviós....

La veritat, és que no volia escalar-la a llargs, volia fer-la en solitari, amb la corda a l'esquena,... tan sols vàlida per assegurar un pas difícil, o fer els ràpels.

Però no sabia si estava preparat.

En part és un joc de cara o creu....

i .... jo no coneixia ni la roca, ni la via, ni les dificultats reals que em podia trobar, i a més la incertesa de la pluja de la tarda anterior, em deixava més inquiet, i dubitatiu.

Les ganes però eren molt grans.... jo volia, però no sabia si podia...

Al final, una roscada més de cap i un pas endavant, van fer que tot comences.

El plantejament, era anar a treure el cap... veure de prop les coses, les dificultats reals, i llavors decidir com escalaria....

Tenia clar que volia fer-ho en solo (sense utilitzar la corda), però també sabia que volia escalar-la, i disfrutar-ho. Si calia escalaria utilitzant la corda, a llargs.



D'això si en dic està a peu de via!!!

Els nervis estaven a flor de pell, i no volia que em traïssin.

En aquest tipus d'escalada, cal tenir el cap a lloc, en lloc més que allà on hi ha la ma o el peu.

Vaig començar a escalar molt concentrat, fixant-me en tot, controlant o intentant controlar-ho tot.

A partir de que vaig passar la primera reunió, l'escalada, va començar a fluir, les coses i els passos es succeïen, i jo gaudia més i més.



El famós tunel de la Madier. 2º llarg.

Fins que va arribar el primer punt on la via que jo volia fer, la Sud Clàssica, abandonava la Madier.

La Sud Clàssica, és una barreja de varies vies, i cal estar atent a no embolicar-se i posar-se on no toca, i trobar-se amb dificultats més altes de les que haurien de ser.



La meva ressenya de la via. Un bon parell de fotos....

En deixar la Madier, passava a una successió de fissures que em semblaven un xic mullades... i em vaig assegurar be, mirant la ressenya, de que la via les seguis.

Un cop convençut de que era per allí, vaig fer els passos assegurat amb un friend que vaig anar corrent amunt un parell de metres, fins que em vaig tornar a sentir del tot segur i el vaig treure.

Tot va començar a semblar més senzill. Em feia por confiar-me, així que vaig mantenir la concentració al màxim,per tal de no cometre cap error, ni de recorregut, ni de moviment.

En creuar la vira Boell, em vaig trobar un gran munt de gent. Era com si totes les cordades fossin allà. Jo les havia vist molt amunt, just quan anava a començar, i ara resulta que em trobava a la seva alçada...

Això volia dir que ja era molt amunt!!!

Fins aquell moment, no m'havia parat a pensar en l'alçada ni els metres.... ja sabia que feia estona havia passat la primera reunió, i això implicava una alçada suficient com per no cometre cap error.


El cim de l'Aiguille Dibona, vist des de poc abans d'arribar-hi.

La meva concentració en el "PRESENT", en els passos que tenia davant meu, era tal, que no era conscient de res més.

Vaig suposar que la Fernanda hauria marxat del refugi... suposava que no volia veure'm escalar així. (I així va ser)

Vaig arribar a dalt de tot de l'agulla el primer!! no hi havia arribat cap cordada encara... quin plaer!!!



L'Ultima reunió d'una cordada... foto des del cim de la Dibona

Però estava tant concentrat en no cometre cap error, fins arribar al final de les dificultats, que fins no vaig haver fet els rapels, i vaig començar a calçar-me les sabates per baixar corrent, no vaig agafar-me un moment, per pensar el que acabava de fer, i el que havia viscut!!!



Una cordada dalt de la Dibona.

Tot havia estat tant intens, i m'havia mantingut tant concentrat, que no m'havia gairebé adonat que havia arribat a dalt.

Evidentmenttt, vaig tenir temps de mirar el paisatge, i de disfrutar per on escalava, i vaig disfrutar moltíssim de fer-ho tal i com ho vaig fer, però m'havia passat el cim...

Ara ja tot estava molt més asserenat, i m'arrepentia de no haver-me parat un minut més a dalt. Tampoc necessitava molt més, per deixar volar tot el que s'havia acumulat dins meu durant aquelles dues hores en les que havia estat escalant.

La baixada va ser un pim pam pum!!! (que per alguna cosa entrenava...) i en un tres i no res, vaig poder ser amb la Fernanda, i disfrutar d'una tarda més amb ella....



L'última mirada a la Dibona ja de baixada.

martes, 15 de marzo de 2011

Cogne, Italia. Febrer 2011

Ho sento moltíssim, pensava que ja havia penjat la historia de la visita a Cogne... Italia.
Pero sembla que no...
Be pq pogueu disfrutar un xic de les fotos, sense comentaris... us les deixo al blog.
Apa, i quan vulgueu us faig una xerradeta... que ja sabeu lo molt que m'agrada xerrar!!!







































Chamonix. Febrer 2011

Chamonix...
Que dir d'aquest lloc que no estigui escrit o dit...
A mi, em recorda les hores que porto donant-li voltes a la seva muntanya, el Mont Blanc!!
Ja porto 3 anys seguits intentant donar la volta en menys de 24h...
Ara tot i ser hivern, no em ve res més al cap quan m'acosto cap aquest poble.

Fem el viatge amb la autocaravana d'en Marc. Hi anem en Marc, en Pitus i jo.
Tardem més del que em pensava, però això ja ens està bé. Tampoc tenim pressa.

Al arribar a Chamonix, anem a veure la previsió de la meteo, les condicions, i ens tracem un pla per poder fer les vies que ens venen més de gust.

Al final optem per anar a fer un parell de vies a la zona del Tacul, i per tant passar un parell de dies al refugi de l'aresta de les Cósmiques. No el gaurdat, que encara no és obert, sino el refugi lliure.

A les 16h del dia 7 de Febrer, agafem el telefèric cap a l'Aguille du Midi.


Sortida del tunel de l'Aguille du Midi.


Baixant l'aresta de l'Aguille du Midi al Glaciar

Ens dirigim al refugi, on arribem en poc menys de 30 minuts. L'alçada es deixa notar, som a 3700m, i hi hem pujat de "patac".


El Refugi.


Aresta de les Cosmiques, darrera meu.

La tarda es presenta d'allò més bonica, amb un cel blau, i amb un sol que es va ponent a poc a poc des d'aquí dalt!!


Posta de sol, la tarda en acabar d'arribar al refugi.

El sopar el fem juntament amb uns altres nois que han arribat just quan començava a fosquejar.


Sopar entre veles

Son francesos, i depen de com es llevin, faran o no una altra via per aqui dalt.


Vista de la finestra del refugi.

Anem a dormir aviat, doncs demà ens queda un gran "tute".
Passo la nit del llor, suposo que entre la alçada, i el fred (tot i haver mantes al refugi, amb el meu sac de 500grs, passo fred).

Llevar-me em costa poc, doncs com no he dormit be, tinca ganes de moure'm el més avait possible.

Comencem a caminar i encara és de nit.
Anem fent via, seguint traces que es perden entre la neu.


Una vista excepcional de la via durant l'aproximació.

Enfilem una pendent que ens deixa sota una rimaya, prou oberta, pero per sort amb una zigazaga, la podem creuar.
Aquest any no ha nevat massa, i les esquerdes, estan molt més obertes del que seria d'esperar a aquesta època de l'any.

Comença el primer llarg, i jo tinc un cop de calor!!
Si,si, caic ben rodò mentre asseguro a en Pitus. Per sort, no el faig caure...
En Marc em sustitueix quan torno en mi... (1s de desmai diu en Marc, per mi la nit que he passat en vela... )


1º llarg vist des de la 1º reunió.

El Primer llarg, no ens deixa pas indiferents... però el fem.
El segòn, el fem amb un estil millor, però tot i això jo no estic pas per romanços i quan es posa molt díficil, "tivo" d'allà on puc.
El meu cos em diu que avui no està per masses "floritures".


En Pitus a l'inici del 2º llarg de roca-mixte.


En Pitus a la fi del 2º llarg.

En acabar el 2º llarg, deixem els trams de mixte enrere, i passem a una escalada pura de gel i neu dura.
En principi més senzilla, però no pas per mi en aquestes condicions.
Demano de no fer "ensambles" (escalar a la vegada) doncs no em sento prou be, com per poder dir que no cauré en algún momen.
Així que passem a fer llargs de 60m, tot el que donen les cordes.


Corredor des de la 1º reunió una vegada al gel.


En Marc.


L'Arnau.


El Supercoloir vist des de les primeres rampes de gel.

La dificultat màxima del tram de gel, ens la trovem a dalt de tot, just al final del corredor, i just abans no s'agegui bastant la via.


Arribada a la reunió del darrer llarg de la via.


Tots 3 a la fi de les dificultats. En Pitus en 1º pla.

A partir d'aquí, la via te una dificultat tècnica menor, però esdevé difícil arribar dalt del Tacul, i baixar pel glaciar de la seva dreta, (que es per on va la via normal a l'estiu) ja que ara alguns dels seracs han caigut i no hi ha traça que indiqui el descens caminant.
Per això obtem per rapelar la via per on hem pujat.

Acabem bastant cançats de l'activitat, i arribem al refugi amb molta gana i sobretot sed.
No teniem gaire gas, per fondre neu, pero per sort, els nostres amics francesos de la nit anterior, ens han deixat fruita, pa, i un xic de gas.
Al final mengem com senyors!!!
Després de la pallissa, queden poques ganes de sortir l'endemà a primera hora i fer una activitat semblant...
Decidim que baixarem a Chamonix, i descansarem un dia abans de fer res més.

Al matí quan ens llevem, el dia segueix essent esplendid.
A mi em dol baixar, doncs és difícil tenir tant bons dies als alps, i amb les condicions que hi ha ara...
Jo porto un parell d'hores despert quan en Marc i en Pitus es lleven.
Esmorzen, i en acabar ens posem en marxa cap a l'Aguille du Midi, per tal de baixar amb el telefèric.


Habiatació del refugi.